L'AIGUA VA CARA

En aquests temps que córren en els que l'economia fa tentines per la corda fluixa i les retallades pressupostàries estan a l'ordre del dia, en aquests temps que corren, deia, comencem a estar ja farts de tot. Estem indignats perquè rebem cops per totes bandes i com a ciutadans amb dret a manifestar-nos repartim la nostra ira en temes molt variats, menys en les urnes.

Sense anar més lluny, divendres passat se'ns era donada una nova notícia al respecte (res estrany, també s'ha de dir, vist el gust que han semblat trobar els que manen a aquest tipus d'anuncis), aquest cop en referència al cànon de l'aigua. L'aigua va cara, companys. En època de vaques magres, ja no només estem parlant d'augments en el preu en qüestions que per un motiu o altre no englobin tota la població, sino que béns vitals i indispensables per la vida (i ja no tan sols la vida diària, dic, la vida), l'aigua va cara. 

Des de la ignorància en el debat de temes polítics, m'agradaria manifestar el meu interès per l'anàlisi d'aquest tema. Des del Govern s'auncien augments del 3% si el consum d'aigua mensual està per sota els 9 metres cúbics, però pagarà un 9% més qui gasti un volum d'aigua superior als 18 metres cúbics mensuals. Vist així, podríem pensar des de la ingenuïtat que el nostre estimat Govern el què pretén és fomentar el consum responsable de l'aigua, és a dir, promocionar una mesura d'estalvi responsable amb el medi ambient mitjançant l'aplicació d'un reforç negatiu com a estratègia d'ajuda per fer reaccionar al poble. Vist així, podríem fins i tot lloar l'habilitat del qui sembla estar instruïnt als seus deixebles sobre l'ecologia i el què podem fer nosaltres per ajudar a la nostra pobra Terra. Bé, no cal dir que l'entusiasme dura poc, i dura precisament el què un tarda a llegir el titular i passar al sumari. Aquí s'hi especifica concretament els milions d'euros que l'Agència Catalana de l'Aigua té previst recaptar amb aquesta mesura. I aquí és on una servidora té la sensació d'estar davant un donatiu forçat. Amb aquestes xifres, sembla obvi que els valors que més importen són aquests segons, a partir dels quals s'hagi fet un càlcul invers per obtenir els primers percentatges. I remarco sembla, perquè, a part del deute evident, fins ara ningú m'ha explicat com van els números en economia.

Pel què fa a les empreses, el cànon de l'aigua resulta una despesa diària molt major del què un es pot imaginar en la qual influeixen paràmetres com ara les condicions d'abocament i on es realitza tal abocament. No són precisament comptades les empreses que han fet aigües (mai més ben dit) per no poder pagar una depuradora que els permetés alliberar els efluents de la factoria sanejats tal i com dicta el decret corresponent, o bé per la multa que han rebut al no complir tals valors. No obstant, no he observat darrerament cap política enfocada a la millora i/o enduriment d'aquestes condicions. Quan dic això ho dic pensant en el model alemany, que es postula simple i clar: allò que entra, ha de sortir igual que ha entrat. Ningú fins ara hi ha parat esment. Els alemanys ens han d'instruïr en moltes altres coses abans d'arribar al seu modèl·lic i ecològic funcionar. Doncs no, com deia, ningú ha parlat d'empreses. L'aigua va cara, companys, i de moment hi va només pels ciutadans.