CONTRARIS

És cert i lícit que hi ha paraules que no es poden definir per sí soles, inexplicables si no existeix el seu contrari. No és agradable pensar que el fet de fer una cosa ben feta sigui assetjat, sempre, tant de prop pel seu contrari. Sempre hi ha la temptació o la caiguda a l’aguait, fent necessària la negació del valor negatiu per a assolir el positiu. Talment dos antagonistes de la maneta, dos oposats inseparables, units una proximitat que no deixa de ser curiosa, alhora que maliciosa. 

Resulta interessant pensar en els significats dels mots, però és més pràctic divagar amb exemples quotidians: perquè, què és una bona persona? I què fa aquell que no ho és? Sempre he pensat que una mala persona és aquella que preferirà fer mal als altres, quan a qui no se li pot aplicar aquest adjectiu se’l farà abans a un mateix. No obstant, aquesta és una definició molt personal i concisa, alhora que implica l’ús de dos conceptes sinònims, el bé i el mal, lligats íntimament dins l’imaginari popular a imatges bíbliques. El rerefons cristià de la nostra societat fa aquestes associacions, però desenganyem-nos: bona i mala gent n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà sempre i a tot arreu. És, per tant, un tema universal.

A tall d’exemple, m’és d’absoluta obligació il·lustrar el comentari amb una conversa pescada un dia al vol, al carrer, però que ho diu tot. El cas és el següent: una dona gran, acabant de sortir de missa, s’adona que no té el seu ventall, però fent memòria s’adona que se l’ha descuidat al banc. Per no haver de tornar enrere pensa que ja el trobarà l’endemà. Lògicament, si se l’ha descuidat en una església, ningú li haurà robat, entenent que en un temple no hi tenen cabuda aquest tipus d’actes ni la gent que els comet. Doncs bé, què va passar? L’endemà el banc estava buit, sense rastre del ventall. Entenc que en aquesta història els conceptes de bona i mala gent venen definits, tal i com deia, per una doctrina religiosa, però no crec que això impedeixi fer-ne una bona reflexió, en tant que la situació no deixa de tenir una lògica del tot raonable. 

I com que no existeixen els uns sense els altres, crec que sovint són aquells qui no són benèvols amb el seu entorn els que ajuden a perfilar el caràcter dels altres. L’enforteixen, el fan més evident. En aquest cas els bons són els dèbils, sempre maltractats, però amb una recompensa en forma d’una serenor, d’una claredat: potser no sabran, donada la complexitat de la vida, quin camí agafar en una nova situació on hi hagi diverses opcions a escollir, però estic convençuda que sí que sabran quin és el que mai tornaran a prendre. I això, ja és molt.