A vegades potser sóm poc crítics amb els nostres actes i ens deixem endur per la facilitat que suposa copiar el què fan la resta de mortals que cohabiten a la nostra ciutat i, en general, al nostre planeta. D'aquesta manera les coses més estranyes s'acaben infiltrant en el nostre dia a dia i nosaltres, impassius, les observem com aquell qui res. I, tot i que hem d'alegrar-nos perquè la qualitat de vida de la que hom pot gaudir actualment fa que disposem de més temps per a nosaltres, potser hauríem de pensar abans com emprar-lo. Sí, l'oci és una part important, i necessària, d'aquest temps que no dediquem a qüestions vitals, però tampoc cal caure en la sordidesa a la que ens arrossega la societat, fent el ridícul, si no coses pitjors, cada dos per tres. Perquè, no m'ho negareu, queda ben palès que hem perdut l'elegància en això de fer passar el temps.
No cal mirar gaire lluny per veure els estralls d'aquests nous jocs que ara plauen a la quitxalla, induïts per les més capritxoses exigències de l'home modern: de la Bargelona tothom en va ple. Lluny de totes les consideracions i estira-i-arronsa que han promogut els nostres polítics i els seus objectors, jo no sé mirar-me les coses si no és des d'un punt de vista més aviat tècnic. A veure, a manca de dades oficials exactes als mitjans, fem un simple anàlisi de la situació. Prepareu les calculadores.
Estem considerant una pista de gel de 1.200 metres quadrats enmig d'un hivern gens dur climatològicament parlant. Aital artefacte no està aïllat de la temperatura ambient, i això ens fa parlar d'una diferència, tranquil·lament, d'uns 15 graus entre el gel i l'atmosfera durant el dia. Sabent també que tota diferència de temperatures tendeix a equilibrar-se, en un sistema bicomponent aire-aigua la capa superior del gel s'estarà desfent i l'aire que toqui l'esmentat gel s'estarà refredant constantment. D'acord. S'entén, llavors, que per evitar tal efecte que no és del nostre grat cal refrigerar (constantment, no cal dir-ho) el glaç per evitar que se'ns fongui i no acabem tenint una piscina olímpica allà on volíem patinar.
Tot aquest batibull no em deixa indiferent al pensar que en les indústries els bescanviadors de calor són un tema important, amb les seves superfícies, aïllaments, càlculs i, naturalment, despeses pertinents. Però això sembla no importar massa. La despesa energètica pot passar a un segon pla si és afrontable traduïda en termes econòmics. Tot raonament que vagi més enllà de la matemàtica del diner sembla que s'escapi de l'abast dels que han decidit col·locar enmig d'una ciutat un simple i colossal bescanviador de calor industrial.
És que ja no tenim imaginació? On s'han perdut, els entreteniments d'antany? Com nens malcriats, sempre demanem la joguina més cara. I, per part meva, que per avui ja he fet ballar prous ordres de magnitud, simplement em resta demanar una petita reflexió final: els humans, fem coses ben estranyes, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada