Uns quants voltors setgen el meu camí mentre jo avanço. Apareixen sempre quan vaig sola i em sobrevolen fent cercles. El meu sender fa pujada, i en poca estona he guanyat alçada i són ells que es troben sota els meus peus, a un tir de pedra. És llavors quan me'ls miro i em semblen ridículs, insignificants.
2 comentaris:
De vegades aquests voltors adquireixen formes molt diverses. I de vegades costa superar la seva alçada. Però, sens dubte, la sensació de dominar aquests fantasmes no té preu.
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada