EL TEMPS I ELS SEUS ZEROS

Dues coses em criden l’atenció d’un dels programes segurament més esperats de la televisió. No, no parlo del futbol o del programa que en aquest moment estigui liderant el share. Parlo del Temps. Sí, aquest espai televisiu durant l’emissió del qual es paren la majoria de converses de sobretaula, aquell que reclama silenci absolut. I parlo concretament del Temps nostrat, el qual si no anem alerta algun dia perdrem de vista per l’esbiaixat cop d’alguna tisorada. Bé, sense entrar en discussions, i anant al gra: sóc incapaç de mantenir l’atenció durant els pocs minuts que dura l’espai dedicat a la meteorologia, per bé que m’interessi, sempre em distrec i he d’auxiliar-me amb fent ús d’internet, però tot i així observo sempre alguns fenòmens que es repeteixen i que em provoquen un cert neguit. Vegem-los.

En primer lloc, l’ús dels diminutius. En excés. El temps és una ciència que s’expressa sense números, punt on el vocabulari entra en joc per seguir el flux comunicatiu. Per tant, una solució necessària, però on les paraules semblen no poder suplir el què un valor pot expressar amb exactitud. Entenc que dir que el cel estarà cobert de núvols en un 47% és massa tècnic, però en comptes d’això, resulta que farà solet. Sincerament, quan sento això no m’ho prenc massa seriosament. 

Després, i també per ordre d’aparició dels mapes i gràfics a la pantalla, hi ha aquell resum final a mode de línia de tendència, on veiem el pronòstic del temps pràcticament per tota la setmana. En un estiu calorós on les temperatures poden arribar als valors de 35ºC o més, veurem la línia a dalt de tot. Alhora, representant una ratxa de bones temperatures en ple gener, de l’ordre dels 15ºC, veurem també que la línia del gràfic s’enfila a dalt de tot. Arribats a aquest punt la meva ment científica no pot deixar de preguntar-se on és el punt de referència, el nostre estimat zero. Em resulta sorprenent que una ciència hagi d’eliminar, si més no visualment, les seves eines bàsiques per infiltrar-se a les llars i ésser entesa per a tothom. Una manca de referències que aproxima el pronòstic meteorològic a una mena de pseudociència, quelcom que acaba resultant poc fiable. 

Un cop acabada la previsió meteorològica, i preguntar-me per enèsima vegada sobre aquests dos punts, sempre concloc culpant a la meva ignorància i precisió científica fets que segurament tenen una raó de ser. Ara bé, reconec que els recursos comunicatius mai deixaran de sorprendre’m.