Exclosa del joc la voluntat, l'atzar induït ja no serà ara una excusa. Tan sols valdrà l'atzar. Les regles es compliquen: que maliciós, el destí. I ara digue'm, mestre: quina serà la probabilitat que els nostres ulls es trobin?
He resseguit amb els peus i la memòria aquell tapís de viaranys que vàrem cosir en el sòl temps ha. He dirigit les meves passes cap aquells racons del regne de la ment on ens havíem trobat, a soles, dies i nits, nits i dies. He conegut indrets onírics mentre explorava les sendes del teu raonament. I he arribat a la conclusió que aquell cotxe aparcat damunt la rajola des de la qual un dia m'abraçaves estava profananant un espai sagrat. Aquells segons bé es mereixíen un temple. Un temple als petits i atzarosos moments d'estricte felicitat que ens serveixen per crèixer i comprendre. Comprendre i crèixer. Allà, al bell mig del pas, la gent aprendria a aprendre dels qui, atzarosament -repeteixo-, passen pel costat.
Ara bé. Els dies que la fortuna em priva d'aquests instants de temps, us prego que no em mireu als ulls. Tinc por que rere els finestrals entel·lats però oberts veigueu, asseguda a la barra del vell bar -malgirbada, el cap cot i el got a la mà-, la meva ànima trista, vagabundejant talment un gos perdut en un món absurd i massa real sense aquells personatges que el fan vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada