No recordo com vaig assabentar-me de l’existència d’un Cd del magnífic duet format pel Titot i el David Rosell, titulat Viatge efímer a la vall dels mots. El que sí recordo és que vaig tenir treballs a trobar-lo. És un treball del qual se n’ha sentit a parlar poc (cal dir també que ja té els seus anys) però que no per això no val la pena.
No sabria massa com descriure’l. No es tracta d’un disc convencional. Ni per les lletres ni per la simplicitat acústica del seu so. Una cosa complementa l’altra, i malgrat l’únic instrument usat sigui una guitarra, les lletres omplen de musicalitat el buit de d’altres instruments. Aquestes tracten els racons més foscos de l’ésser humà, de sentiments punyents, viscerals, sovint tractats des d’un punt gore, o en tot cas fosc. Només cal veure els títols: Misèria, Odi, Desconsol... Després d’aquesta tirallonga d’adjectius tètrics deu semblar impossible que hi hagi quelcom de bo. No sabria dir què me n’agrada. Potser és que fa reflexionar, potser que està farcit d’un vocabulari extraordinari, o que parla de llocs i sentiments coneguts. No ho sé. En tot cas, la factoria Titot sempre sol ser una bona garantia.
Cal escoltar-lo més d’un cop i en conjunt. Sempre és recomanable contrastar amb un directe... vaig arribar tard. L’últim directe, al Vall, i jo que no sabia del projecte encara.
No sabria massa com descriure’l. No es tracta d’un disc convencional. Ni per les lletres ni per la simplicitat acústica del seu so. Una cosa complementa l’altra, i malgrat l’únic instrument usat sigui una guitarra, les lletres omplen de musicalitat el buit de d’altres instruments. Aquestes tracten els racons més foscos de l’ésser humà, de sentiments punyents, viscerals, sovint tractats des d’un punt gore, o en tot cas fosc. Només cal veure els títols: Misèria, Odi, Desconsol... Després d’aquesta tirallonga d’adjectius tètrics deu semblar impossible que hi hagi quelcom de bo. No sabria dir què me n’agrada. Potser és que fa reflexionar, potser que està farcit d’un vocabulari extraordinari, o que parla de llocs i sentiments coneguts. No ho sé. En tot cas, la factoria Titot sempre sol ser una bona garantia.
Cal escoltar-lo més d’un cop i en conjunt. Sempre és recomanable contrastar amb un directe... vaig arribar tard. L’últim directe, al Vall, i jo que no sabia del projecte encara.
Surt el sol, rere Ensija neix
i reviscola el seu engir:
el Pedraforca S’engrogueix
i el Cadí revé gegantí.
La llum regruixa els camps del sud,
fila i pentina rebrecs amunt.
Els pins s’esbaten les lleganyes
amb el zelós vent matinar
i la terra basteix muntanyes
de vida tot el seu recer.
No queda res per desvetllar
ni cap misteri: tot venut.
Ja no queda res per menjar
tret de l’alfals furtat al rucs.
No hi ha prou draps per abriga’ns
ni prou carbó per anar atiant.
Guàrdies enrunades,
castells reconquerits,
pedres mil·lenàries,
combats desagraïts.
Però, si més no mentre s’apropa
l’anunciat enterrador,
dempeus m’acomiadaré
del Berguedà a trenc de plor,
i em fondré a la terra
no em fa cap por morir
renaixeré a Ensija;
tal vegada al Cadí.
i reviscola el seu engir:
el Pedraforca S’engrogueix
i el Cadí revé gegantí.
La llum regruixa els camps del sud,
fila i pentina rebrecs amunt.
Els pins s’esbaten les lleganyes
amb el zelós vent matinar
i la terra basteix muntanyes
de vida tot el seu recer.
No queda res per desvetllar
ni cap misteri: tot venut.
Ja no queda res per menjar
tret de l’alfals furtat al rucs.
No hi ha prou draps per abriga’ns
ni prou carbó per anar atiant.
Guàrdies enrunades,
castells reconquerits,
pedres mil·lenàries,
combats desagraïts.
Però, si més no mentre s’apropa
l’anunciat enterrador,
dempeus m’acomiadaré
del Berguedà a trenc de plor,
i em fondré a la terra
no em fa cap por morir
renaixeré a Ensija;
tal vegada al Cadí.
DES DE L'ERA DE CAL MARTÍ I
Titot i David Rosell
Viatge efímer a la vall dels mots
1 comentari:
Un bon titol de bloc, Marta.
Molta sort amb el bloc, i endavant.
Publica un comentari a l'entrada