Dels llibres se n'aprenen moltes coses. I no només dels de text. Cadascun serveix per una cosa diferent... però tots són útils en algun sentit o altre. Conèixer la vida de d'altra gent, en d'altres temps, fa reflexionar sobre què tens ara que abans no tenien, què sobra, què falta... veure, en el fons, que les persones segueixen igual i l'entorn l'únic que modela són les accions. M'agradaria parlar de dues novel·les que em vaig embrancar a llegir i que m'han impressionat força.
La primera és una sèrie, de fet, anomenada Els Fills de la Terra, de Jean M. Auel. La protagonista és una nena de cromanyó que perd la família i és adoptada i educada per un clan de neanderthals. Alguns la consideren d'una altra espècie i li fan la vida impossible fins que l'Ayla, ara ja més gran i amb un fill de pare neanderthal que ha d'abandonar, és obligada a marxar. Ella fuig i s'arrecera a una cova on per únics companys tindrà un cadell de lleó de les cavernes i una euga, fins que un dia apareix en Jondalar, un viatger que creuava la vall amb el seu germà... aquí la cosa ja agafa aires de culebrón, i tot i que un xic exagerada, la història és tot un exemple de superació, de vida autònoma. Una descripció de la llibertat, de tot el què es té quan no es té res. Dels inicis de tot. I sembla ser que la documentació per part de l'autora ha estat exhaustiva. Tot i que en alguns punts els llibres poden arribar a fer-se carregosos, sens dubte valen la pena.
La segona: Solitud. Des que l'he llegit que penso que és de les millors novel·les que m'han caigut a les mans fins ara. És una història antiga però segons com ben actual. Un estil de vida que ja no es duu però uns fets que sovint encara passen. La Mila és un personatge clar, sincer i totalment creïble, des d'on l'autora, àlias Víctor Català, deixa entrellucar la seva feminitat amagada rere pseudònim. No entraré en més detalls.
Callà. De cua d’ull la Mila el veié restar immòbil, com encegat, guaitant la gran lluminària del fons; i ella, en el recolliment d’aquell racó fosc, bo i sentint al llarg de son braç dret l’escalfor suau del cos de l’home, bo i contemplant l’expressió extàtica d’aquella cara barbameca i la blancor daurada del front, inflat per llargues meditacions somnioses, comprengué altra volta que el tenia lluny, lluny, infinitament lluny de si... en apartats paratges misteriosos. I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, comença a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes, com sigil•losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes.
Víctor Català. Solitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada