Un bon dia vaig entrar en una botiga de còmics a fer el xafarder, i per sorpresa meva vaig trobar quelcom que em va fer bona pinta. Una portada il·lustrada amb unes muntanyes em va cridar l’atenció entre la resta de còmics nipons.
Es tracta d’una sèrie anomenada La cumbre de los dioses (sí, hem de lamentar les poques traduccions al català que s’arriben a trobar en aquest camp), i actualment ja es pot trobar fins al quart volum. De moment la cosa no m’ha decebut, sempre tenint en compte que parlem d’un còmic que a més a més és manga. Puntualitzo:en un còmic un no s’hi espera trobar literatura, n’hi ha prou amb una bona combinació entre disseny gràfic i argument. Aprovat. I si tenim en compte les històries banals i/o surrealistes que tant agraden als japonesos, és d’agraïr que, ja que és d’aquest país d’on actualment surten la majoria d’obres d’aquest gènere, almenys algú toqui de peus a terra. Això no treu que els protagonistes tinguin algun tret de superheroi americà, o que la trama ratlli algun cop l’impossible o el “culebrón”. Però en general, res a dir.
A La cumbre de los dioses es narra la història d’un fotògraf que descobreix en una botiga de Katmandú una càmera antiga amb moltes possibilitats d’haver sigut de Mallory i Irvine, els primers que suposadament van trepitjar el cim del mont Everest. Si s’arribés a certificar l’autenticitat de la càmera es podria desvetllar el misteri de la primera coronació. No obstant, un seguit de personatges, alpinistes tots, interfereixen amb la recerca del protagonista. Les seves vides no són menys interessants que tot plegat, i els reptes que afronten, condicionats pels caràcters de cadascú, tampoc, ja que donen peu a unes reflexions força interessants.
“Algun dia cauré. Fins que no arribi aquest dia, seguiré. El dia que deixi la muntanya per por a caure, o quan m’oblidi de tu i comenci a pensar com tota la resta caient en la mediocritat... aquest dia vine’m a buscar. Encara no és el moment. Fins que no caigui seguiré. Et juro que seguiré. El què no puc fer es deixar-me caure. Això sí que no. Kishi. Kishi. No posis aquesta cara de pena. No em miris amb aquests ulls! Mira, jo mai he buscat la felicitat de manera egoista. No persegueixo la comoditat ni fujo del sofriment. Has de saber que l’únic que et puc prometre és això. Pots estar tranquil perquè jo no deixaré de venir a aquest lloc. El meu únic i etern destí és la muntanya.”
LA CUMBRE DE LOS DIOSES. Yumemakura Baku & Jiro Taniguchi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada