dimecres, 1 d’octubre de 2008

IDEALS

Un a un, tots els ideals anaren caient als meus peus. Aquells pedestals s'esfondraren sota el pes de la veritat i el desencís. Retenia, tan sols, l'essència d'uns moments de glòria. El flascó que la contenia relliscà, un jorn nefast, d'entre els dits trèmuls, per a esdevenir també bocins. Cristalls i essència. El mar de derrota s'estenia amarant-me les sabates: creient haver presenciat l'última, encara n'hi havia una de darrera. (El terme últim és massa concís, s'aconsella substituir-lo per infinit).
No obstant, el devassall de matèria no em mullava: les molècules d'aquell líquid viscós desfeien lligams entre elles per a esdevenir vapor i perdre's, ja per sempre, en l'espai sense límits.
Els dits havien encomanat el tremolor a la resta del cos: el futur es fa incert quan ningú n'assenyala el camí. També se'n fa quan desconeixes qui és que, colze a colze, comparteix amb tu l'idea d'un futur millor.
Potser el flascó s'havia de trencar. Potser no hi havia altra escapatòria. Potser aquella essència no era res més que el desig de parar el temps i viure eternament en un garbuix d'instants feliços. I per això va caure: tal gràcia, fins ara, no ha estat mai concedida.

Cap comentari: