dimecres, 9 de juliol de 2008

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS


La darrera novetat de Sánchez Piñol arriba en forma de contes i no pas de novel·la tal i com s'esperava. La història que tanca la triologia iniciada amb La pell freda i seguida de Pandora al Congo es farà esperar, però mentrestant podem delectar-nos amb aquests curts relats ubicats en universos en els quals l'autor ja ens té acostumats.

Malgrat els ambients són varis (des d'una ciutat fins al mig de l'oceà, des de la sabana al pol) tots conserven aquell aire tètric, fosc, fantàstic o surrealista, en més o menys mesura, que dóna el toc original a allò que es diu. Situacions crues que un cop desfeta la metàfora veiem quotidianes, totes amb quelcom per rumiar, amb quelcom per aprendre. Talment un conte infantil amb la seva ensenyança final, sense escatimar cruesa si fa falta, com la vida mateixa al cap i a la fi. Impossible quedar-se indiferent.

La disgestió es fa fàcil degut a una escriptura àgil, amena i molt visual. És recomanable, però, prendre-s'ho amb calma per a no patir un empatx. Preneu-vos almenys 13 dies de lectura.




"De manera que el final és això; arriba quan menys t'ho esperes i de cop, i s'ha acabat", pensa l'esquimal quan topa amb l'ós. No té res a fer contra aquella muntanya de carn peluda. Els homes són molt petits i els óssos polars molt grans. Fa mig dia que ronda buscant foques, està cansat, els braços li pesen i avui el caçat serà ell. (...)


Havia sortit de casa després de la vigèsima disputa amb el germà. Preferia desfogar-se contra les foques que contra el germà. En un món tan petit només pots odiar qui estimes.


L'ós fa que tot plegat sembli efímer. Morirà i allò serà tot. Però la ràbia que acumula no s'ha esvaït i es projecta contra l'amenaça immediata: "Moriré lluitant enlloc de fugint", es diu l'esquimal. Ningú no tindrà notícies de la seva mort valenta. Ell, almenys, sabrà que ha acabat els seus dies amb un acte de coratge. En lloc de fugir ataca l'ós en una càrrega suïcida, els braços oberts i cridant.

1 comentari:

@gurriaton ha dit...

Que gran en Sánchez Piñol, em vaig quedar a "la pell freda"...
Felicitats pel blog Marta.