LA VOLUNTAT DE LA MUNTANYA

Darrerament la muntanya és un tema recorrent als informatius, però en un noranta per cent dels casos per explicar males notícies. Del deu per cent restant, bona part fa referència a la politització dels esports quan hi intervenen les seleccions. En aquests casos els campions tan sols apareixen al telenotícies per haver tingut la valentia d'exhibir una estelada, però mai per haver tingut la valentia de superar una prova extremadament dura i, a més, fer-ho exitosament.

La primera notícia d'aquesta corrua de desgràcies recents fóu la mort accidental del company al Mont Blanc de Kilian Jornet, l'alpinista francès Stéphane Brosse. A en Kilian se li interposava llavors un difícil debat: seguir o abandonar el repte que tan sols acabava d'iniciar, Summits of my life. Amb l'exigència a la que està acostumat, no és sorprenent que decidís seguir amb el projecte per dedicar-lo al seu company. I pocs dies després coronava el cim.

De vegades es fa difícil d'entendre què és el què mou a gent com ell, i més llegint el seu Manifest de l'Skyrunner. "Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir", professa. I està clar que quan sentencia amb aquesta duresa semblants principis és perquè hi creu fermament. Els aplica a cada pas. I em fa por pensar que d'una manera no gaire metafòrica. Competir en aquestes latituds suposa un risc evident i que a ell se li ha manifestat davant dels ulls, talment un avís. Arriba un punt en què sóc incapaç de distingir l'esforç de la temeritat. Viure és tenir reptes i il·lusions, però també ser conscient de fins a quin punt l'entorn et permetrà assolir-los. Per fer-ho cal estar necessàriament viu.

Principis que indubtablement tot muntanyenc (i, de fet, tota persona) hauria de professar són els que manifestava en Ferran Latorre en la seva ascenció a l'Everest. Arran dels diversos malentesos, fruit de l'altura, del cansament, del mal funcionament dels walkies i el sentit comú, ell va veure's obligat a rebutjar fer el cim per ajudar al sherpa d'una altra expedició, afectat d'un suposat edema cerebral. En Ferran va passar el pitjor dia de la seva vida negant voluntàriament l'ascens i la victòria, però salvant una vida que en aquells moments i per diverses circumstàncies va anar a parar a les seves mans. Encara que a nivell esportiu el seu gest suposi una frustració, amb això ha assolit la major victòria a la que podia aspirar.

Sempre m'he imaginat la muntanya com un ens vivent i amb personalitat pròpia. Una criatura gegantina i perillosa que et deixa trepitjar el seu llom sempre i quan no la despertis. Si ho fas, si no la respectes, irada, et farà fora. Possiblement un descuit imprudent et llevarà la vida. És per això que un agosarat només podrà aconseguir el seu objectiu amb molta sort: tota tècnica i experiència és innecessària quan la seguretat queda en segon terme.

La muntanya es manifesta, ens parla. I aquests darrers dies està de mal humor. Les nou morts d'aquesta setmana en el mateix massís del Mont Blanc també ens hauríen de fer reflexionar. A la muntanya no es pot baixar mai la guàrdia, i potser la percepció del risc que té qui la trepitja no és l'adequada. Possiblement qui perd la vida en aquestes circumstàncies no en té la culpa. Però sí que la té la massificació d'aquests ambients. El debat està a l'ordre del dia i les solucions, molestes si suposen la imposició de taxes als alpinistes com ja passa al Nepal, estan per arribar.

Per altra banda, en Kilian, famós i amb un futur gloriós per endavant, seria la persona perfecta per transmetre els valors que cal tenir en la pràctica d'esports de muntanya. Esperem que l'ambició no l'encegui, passant per davant la seva voluntat a la del terreny feréstec que trepitja. Esperem que no li calguin més avisos per frenar a temps, si és necessari. Només li desitjo sort, perquè, com ell sap millor que cap de nosaltres, la mutanya és indomable.