dimecres, 5 de setembre de 2012

NÒMADES O IMMIGRANTS

Marxar. Sembla que darrerament tot ens hi empenyi, que tot ens cridi amb veus inaudibles que ho fem, que el destí que somniem està més enllà de la frontera. Que només ens cal fer una passa. Que, després d'haver-nos llançat al buit, ho tindrem tot. I totes aquestes promeses vanes són tant irreals com és real la por que ens embolcalla cada dia i aquí, a casa.

El món sembla tirar endavant quan és evident que tot plegat ha de retrocedir una mica per a recuperar un equilibri que estem perdent. No obstant, al jovent se li reclama tornar massa endarrera i forçosament, imposant un nomadisme venut avui en dia com una experiència positiva, a mode de distracció. Buscar feina a l'estranger i mentrestant aprendre idiomes. Ens ho diuen així, com si ens avorríssim i fos una ganga impossible de rebutjar. Ens ho plantegen com una aventura, oblidant un verb ja passat de moda. Perquè immigrar no és una acció que puguin fer els europeus, i no és una opció que es prengui a la lleugera. 

Immigrant és qui es veu obligat a deixar la seva terra buscant unes millors condicions que allà no ha pogut trobar. Immigrants, diguin el què diguin, són tots aquells que van a servir cafès a Londres. Immigrants ho serem la major part del jovent, que ens veiem forçats a deixar les nostres llars àrides de mà d'obra i d'iniciativa. Ho serem tots aquells que, malgrat voler romandre on hem nascut, la nostra terra no ens ofereix un espai per a desenvolupar el què nosaltres podem donar-li. Després de la inversió que suposa pel Govern l'escolarització d'una persona fins als divuit anys més tres o cinc anys a la universitat pública i un o dos de màster, o bé de cicles formatius, ens veiem obligats a repartir els resultats de tant d'esforç (econòmic) a on no ens han ajudat a crèixer professionalment. A un lloc on potser ni som ben rebuts, perquè no deixem de ser forans. Però sembla que el nostre país encara no vol veure ni quantificar quants diners perd d'aquesta forma.

Sí, és cert, tots els que han marxat expliquen les seves vivències amb un posat diferent, i en el seu rostre es dibuixa l'esforç i la satisfacció d'haver-se'n sortit. Amb un espurneig als ulls indici d'una saviesa que comença a acumular-se i un mig somriure triomfant que indica que per res les coses són fàcils, que han après a caure i redreçar-se, desesperar-se, asserenar-se i seguir. Però sempre recorden les reunions amb els del seu país amb nostàlgia, i que quan parlen amb els de casa ho poden fer relaxadament, amb la seva llengua. Sempre, enmig d'aquestes converses, en algun moment o altre, la mirada se'ls enfosqueix. La distància dóna perspectiva i ells saben més que ningú què vol dir marxar. I saben que no és un camí de roses tal i com ens ho pinten. Ells sí que saben què vol dir ser un immigrant.


1 comentari:

Rafael Toledo ha dit...

Probablement el que necessitem es canviar el tipus de mesures que fa el govern i promocionar que els formats a catalunya treballin aquí en carrecs d'acord amb la seva formació.

Es la gran forma de crear riquesa de pais