ESCOLTANT, RESPIRANT I GAUDINT VERY POMELO

És divendres i s'augura festassa. M'afanyo per no fer-hi tard. Així que avui no em vinguis amb històries, que he quedat a les set. Bé, una mica més tard.

Very Pomelo és un grup jove que respira música, la qual cosa, lluny de ser una redundància, és d'agrair. Perquè els sis pomelos fan ben bé el què volen i això no vol pas dir que siguin una olla de grills: els seus discs, i ja en són tres, van sonant talment fluïssin. Són sempre variants, englobant un bon nombre d'estils amb una coherència inversemblant i amb una alegria que s'encomana. Ara presenten el darrer, Ràdio Clotxa, amb un interval de temps escàs d'ençà de l'aparició de l'anterior Xurrac Asclat. Amb la inspiració a flor de pell, emanen música.

I divendres passat se'ns van plantar a la Font del Balç, indret on, vés a saber per quina conjunció astral, s'hi esdevenen prodigis. El miracle d'aquest dia fou l'aparició del mestre Paul Fuster, que s'unia d'imprevist al grup col·laborant amb les percussions com ja ha fet a la gravació de Ràdio Clotxa. Així, si en Xarim Aresté, líder de la banda, és l'encarregat d'acompanyar amb el seu banjo a en Paul als  concerts del darrer, aquest cop els papers s'intercanviaven i en Xarim passava d'un modest segon pla (mai entès en el sentit musical) a assolir el rol de frontman hàbilment i amb total naturalitat. 

I, així, se succeïa el que ha estat catalogat com un dels millors directes de l'escena catalana, i amb raó. Per aquest motiu jo i la meva innocència ens vam plantar a la Font amb la idea de què una cosa tan bona havia de ser, per força, coneguda per a tothom. No obstant, sempre hi ha una part del públic els descobreix llavors, mica en mica. No va costar transformar una atenció inicial, que feia més freda la connexió, amb sorpresa, i la sorpresa amb entusiasme. Aquesta transició es donava mentre anaven sonant les cançons donant pas a una extasiant segona part (després de la pausa obligada per fumar, un cop concedit el permís per part dels assistents, que ja no volien perdre els músics de vista) pràcticament instrumental en la seva totalitat. I que un grup recorri a temes instrumentals per engrescar al públic, aconseguint-ho amb escreix, només pot voler dir que són uns cracs.

De nou, la Font ha confiat encertadament en un grup despuntant però potent, i aquesta programació alternativa al Berguedà és tot un regal. Que duri. Pel què fa als pomelos, espero que, a part del reconeixement que han rebut fins ara, tot plegat sigui només l'inici d'una gran història. Divendres es van ficar el públic a la butxaca. Per part meva, els asseguro fidelitat. M'han incapacitat per dir-ne res de dolent. Em van causar un problema: ara m'agraden massa! Necessito un remei: ja he començat a perdre el seny i no és culpa ni del Barça ni del govern.