diumenge, 20 de maig del 2012

ELS SONS DE LES NITS D'ESTIU

Omplo l'armari de vestits clars i regiro el garbuix de sabates per aparellar les sandàlies. La calor comença a fer acte de presència i aquesta brisa diferent que es respira, ja càlida de bon matí, em duu l'olor primerenca de l'estiu. Una olor que, a més, té melodia pròpia.

I és que no sabria concebre un estiu sense concerts. Per a mi, ambdós conceptes s'uniren en un tot fa molt de temps, quan poc em podia pensar -perquè aquestes coses no les raonava- que aquesta relació duraria tant. Mai m'hauria imaginat que se m'hagués quedat tan ben gravat al cervell. Perquè si és ben cert que l'hivern, lògicament, també té les seves melodies, també es pot afirmar que aquestes són el batec latent d'una flama que mai s'apaga. L'estiu és, per definició, l'època dels directes. Vetllades de festa major, records de gruppie adolescent sempre ben dissimulada, d'incursions mai furtives al backstage, les primeres fotografies i l'inici d'aquesta altra afició. Ara que han passat uns anys mantinc en certa manera la meva peculiar manera d'entendre la música, alhora que d'entendre musicalment el país: no n'he viscut d'altra.

La meva perspectiva ha estat sempre la d'algú que com que no entén de pentagrames acull la música pels ulls i el sentiment abans que per les orelles. M'atreveixo però a dir que la visc igual, i és només al expressar-me que l'explicaré distintament. Deixant de banda la tècnica, val a dir que vivim en un país afortunat. A part de tenir un territori petit, fàcil de recòrrer de punta  a punta anant de concert en concert, i que queda plasmat en la multitud d'accents en què s'expressen els nostres autors, l'accés a tot el què es cou és efectiu. La familiarització amb els nostres músics queda doncs a l'abast de tothom, i el contacte amb el públic s'esdevé natural, càlid i proper. Es tracta d'un cúmul de circumstàncies que fan que assistir a qualsevol directe sigui una experiència francament addictiva.

Sé que els principals referents dels nostres músics actuals són estrangers. Nosaltres també consumim un munt de música forana i ens agrada. Això està bé. Però sempre, inevitablment, hi ha aquelles cançons que formen part de la nostra vida, aquelles que hem sentit sempre. Vulguem o no, les entenem millor. Perquè ens parlen de paisatges i no necessitem la imaginació per veure'ls sinó que amb el record en tenim prou, i això fa més verídiques les cançons. Si em parlen de les flors de l'ametller, sé a quins camps fan referència. Si s'esmenta el mar o es fa crítica d'alguna nova construcció, sé on és i ho visualitzo. Parlem el mateix llenguatge, també el mateix idioma.

Per tot plegat, anar a l'estranger, entrar a un pub on hi ha música en directe, a més a més fent versions, i que no toquin el Boig per tu o l'Empordà es fa estrany. Comprar al supermercat i no sentir Llença't o Bon dia m'incomoda. Que a les notícies no expliquin com va anar el darrer concert de la gira dels Amics de les Arts, o que en Feliu Ventura ha tret un nou disc, em sobta. Revisar els actes d'un festival on no hi actuen els Antònia Font, els Brams o en Joan Masdéu em provoca un cert regust melancòlic. Quan sóc lluny crec que és el què més trobo a faltar, sentiment que sempre m'assalta d'imprevist però que no falla. Una mena d'instint estrany, profund. Suposo que tinc por de perdre'm aquests instants màgics de comunió especial entre músics i públic, de llenguatge no verbal, en definitiva, que fa tant autèntica i única la música de casa. Així doncs, aprofitem-ho. Abrics i melancolia fora: som-hi, que l'època dels concerts ja comença a despuntar!