Deixa’m, abans de tot,
explicar-me. Si ens hem de veure més d’un cop, ja és hora que deixem les coses
clares.
Vull que sàpigues que els peròs
són un mur infranquejable, i que el silenci no és res més que un no expressat
sense paraules.
Que jo hi entenc, de reixes i de
gàbies, i que a mi ningú em mana. És just per això que res em fa basarda.
Que sovint la roba em sobra, el
llit se m’eixampla, i que quan amor i desig s’atansen no solen ser bones
companyes.
Que quan callo és perquè penso
massa, la curiositat em guanya. Llavors xarro pel cos i se m’escapen mots per la
mirada.
Que al marge del camí és on hi ha
les pedres i els arbres, i que jo, a l’asfalt, encara no li he vist la gràcia.
Que estimar és una daga i dubtar
una gran recança. Que m’agrada la gent sàvia i la normalitat és inventada.
Ja és hora que vagis sabent que
viuria entre abraçades, però si no et convenç la meva pauta, que quedi clar que
la vida és curta, però la nit molt llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada