La primera notícia de l'endemà del dia de la Marató de TV3 és sempre la mateixa, comunicada amb gran eufòria: que la gran diada solidària catalana per exel·lència ha estat un èxit. Potser és l'únic dia de l'any en què tenim una bona notícia assegurada. Això és bo i alhora sospitós. Per això, cada any per aquestes dates m'ataca una sensació que no m'agrada. Alguna cosa no quadra.
Avui els mitjans lloen la nostra solidaritat com a poble i regna entre nosaltres el mateix esperit d'autosatisfacció que quan, a l'estiu, els vídeos dels cubells d'aigua gelada inundaven la xarxa. La nostra consciència resta tan calmada que no sé fins a quin punt s'adona que potser ens estem pagant nosaltres mateixos, i dic potser, un remei que algun dia necessitarem. Avui la sanitat és menys pública. Som solidaris, però no ingenus.
Des de dalt retallen als hospitals i no prioritzen la investigació pública en els pressupostos. Des de dalt, també, demanen solidaritat i lloen al poble en senyal de gratitud quan aquesta és concedida. Molts científics marxen d'un país en el que fer un doctorat és pràcticament impossible i trobar feina amb aquest títol encara ho és més. No hi ha diners en aquests àmbits, i dels pocs que hi ha una part prové del poble. Cap a quin model de país tendim? Realment volem que el pes de la investigació recaigui en centres privats, i entre aquests, farmacèutiques? Hi podem confiar? Jo tinc els meus dubtes.
Aplaudeixo sincerament la gran acollida que té la Marató arreu del territori, però m'esgarrifa que una cosa així sigui necessària. Que no es tracti d'un extra per fer que la investigació del país vagi millor sinó que d'aquesta iniciativa en depengui la realització o l'abandó d'alguns estudis.
Sort de nosaltres mateixos. I és que al final, sempre, tot, acaba igual. Fins quan pel mig hi ha temes tan importants com la salut. Ja ho diuen que, si vols anar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada