De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.
En diuen autodefensa...
En diuen autodefensa...
1 comentari:
En resposta a aquest escrit (una vegada més, molt ben escrit), que no acabo de saber fins a quin punt és ficció o realitat.
A mi una vegada em van dir: t'has adonat mai que la nostra pell transpira i és alhora impermeable? Per la pell traiem tot el que el cos no necessita, els excessos, les toxines i les males olors. En canvi, no t'omples d'aigua sota la dutxa sinó que crees una pel·lícula impermeable que et manté estable per dins, eixuta i resguardada de l'exterior. Si tot ens rellisqués no seriem humans, no seriem porosos i no notariem la calidesa dels bons moments, no transpirariem emocions i suaríem per dintre, i això no fóra bo.
Després d'aquest rotllo, has acabat exàmens?? jo si per fi!! si estàs per aqí vols anar a fer una cervesa aquesta nit?? diga'm algo al mail ok?
Petons, ELI.
Publica un comentari a l'entrada