Un mot. Un reguitzell de lletres, de sons, de fonemes. L'ordre. En això es basa la comunicació. I amb això ens entenem, ens barallem i fem poesia.
De vegades la comunicació és un anar endavant, endarrera. No poder expressar el què un sent, el què pensa, el què sigui que es vulgui transmetre. Una situació desesperant. Malgrat parlar el mateix idioma, no ser capaços de trobar les paraules o els exemples adequats perquè l'altre rebi el missatge que estem intentant fer arribar. Perquè si falla la paraula... què ens queda? En tal situació, restaria hores i hores palplantada intentant fer-me entendre, fos com fos. La paciència, ja la retrobaria en un altre moment. Quedaria exhausta fins aconseguir enderrocar l'alt mur que s'alça entre els dos interlocutors, en comptes de veure com les paraules s'erosionen talment còdols de riu que vagaregen avall, avall, xocant i sense trobar un espai on dipositar-se útilment. Podrien fer ponts, i de vegades fan muntanyes.
I altres voltes les paraules se les enduu el vent i van a parar en el lloc més recòndit, en l'orella més atenta que la casualitat ha posat al mig del pas. També, a vegades, les frases es deformen i perden el sentit. També hi ha qui xarra massa, i qui ho fa massa poc. I no cal dir que, tot això, té el seu preu i les inevitables conseqüències.
M'agrada que les converses portin a algun lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada