Va i ve, la gent. Va i ve, per algun motiu, amb algun objectiu entre mans. Va i ve, i jo me'ls miro passar. I desitjo estiuejar, entès en el sentit mateix que té hivernar: estiuejar, és a dir, tancar-me en algun cau i no sortir-ne fins que la feina, la pressió i el fred m'hi obliguessin. Abans passar un mes de letàrgia a vagabundejar sense rumb. Abans dormitar i agafar forces a perdre el temps. Perquè és justament la por que em provoca el fet de veure passar l'estona de braços creuats el què em fa escriure. Tecleja la ràbia que provoca el fet que les circumstàncies et duguin en un lloc on no se't permet cap ocupació, on el cap no deixa volar les intencions del cor i un acabi creient que la millor solució és aquesta. Restar quiet, endollar-se a la corrent, carregar les bateries i esperar sense cap il·lusió que l'indicador marqui "full" per posar's-hi de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada