...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada