Un es mou amb la vista fixa sempre en el seu entorn més proper. És més fàcil, més còmode, però en aquest sentit sóm cecs que anem a les palpentes. De sobte, un dia alces la vista i mires a l'horitzó. T'has cansat de veure-hi tant d'aprop fins al punt que els ulls et fan coïssor. I de sobte, veus l'horitzó. I t'esglaies.
Entre els teus ulls i l'infinit hi ha un número incontable de punts que et criden l'atenció, i et fa por no poder dipositar en cadascun el temps que es mereix pel simple fet de ser allà, perquè creus que, per algun motiu no atzarós, hi és.
És la tarda i el sol passa rasant sobre les teulades que, juntament amb els tons de les fulles dels arbres, donen un toc càlid, malenconiós, amable, al paisatge. Ja és la tarda i tot i això et sembla que tens tot el temps del món. Tens la seguretat de qui ha fet un descobriment. I és en aquest detall on rau la diferència.
3 comentaris:
Marta,
que ja no escrius? Tens en mi a una fan dels teus escrits, plens de sensibilitat i matissos.
Jo acabo de reobrir el meu blog, que vaig obrir i enterrar fa ja molts anys.
Salut de blog a blog,
Mil escrits començats i poques publicacions... Saps què? En tinc moltes ganes, però penso que aquest ha de ser un lloc on escriure quelcom més impersonal, o més incomprensiblement poètic... més tot, no tant jo. Necessita unes normes mínimes que ara no té, que en quan hi siguin, pugui cenyir-m'hi. Que si fan nosa, via fora de nou.
Saps què? (I això t'ho diré ben baixet): de vegades em penso que poca gent s'hi para, aquí. Per això s'agraeixen moltíssim aquests comentaris. Asseguren contïnuitat, vaja ;-)
També t'he de dir (i m'he de disculpar) perquè no sabia que tinguessis blog. Me'n faré lectora aficionada també, de ben segur. Enhorabona per la reobertura!
Ara veig el teu comentari! Bé, serà qüestió de no perdre la màgia que té el ciberespai, de poder escriure i no haver de donar la cara, de poder jugar a ser poeta sense haver de demanar permís :)
Publica un comentari a l'entrada