JULIOL

Les coses, clares. -puntualitzà, en un murmuri quasi inintel·ligible.

No tenir por és saber-se de memòria el camí de tornada cap a la casella de sortida.

Considero mestre aquell qui, en comptes de tatxar-me, em subratlla.

Que en dos milímetres hi càpiga tant desig, condensat allà, en aquell espai aparentment tan breu.

VEUS PROFUNDES

SAC DE PATATES

Hauria d'estar somiant amb coses lleugeres

com cascades i blat lluent.

Treure pes a les barrabassades i

donar-me aliment.

Oblidar tot el que em burxa

com si fos fàcil arrancar-se la daga

del pit

i de l'enteniment.

Al final,

no ser persona:

no ser amant

ni pacient

no ser dolç

ni gendre

ni fill ni client.

No ser aigua.

No ser conseqüent.

Només un sac de patates 

en plena caiguda lliure.

Xarim Aresté

Llegeixo a poc a poc. Em fixo en les paraules (és bonic, això dels dialectes), en l’ordre dels mots, en les pauses, i en el ritme que tot això genera, perquè els versos també són cançons. No em voldria perdre cap detall perquè sé que tot el què els poemes manifesten no és banal. Hi ha una profunditat punyent, clarivident, en tot això. Ho sé, ho noto. Que la reflexió prengui com a punt de partida coses d’allò més quotidianes no vol dir res. La lucidesa, a vegades, és això.

En Xarim és poeta quan fa música, i filòsof quan escriu. O tot alhora, ara no ho sé. Mestre, sempre, d’alguna cosa, això sí. Al poemari Catacumba Umbilical (66 rpm Edicions), que el músic de Flix va presentar el passat mes d’abril, tot es mescla. Però tant hi fan, les etiquetes, si la forma de treballar és lliure com ho és la seva, tan profunda com el títol suggereix. Tan se val mentre la hiperactivitat es manifesti i ho faci en aquest seu estil tant seu. El què compta és que hagi acceptat el repte d’omplir aquestes pàgines. Quan un perd la por només pot fer les coses bé, i aquest llibre ho certifica.

La mescla de disciplines és present en tota l’obra. Joan Garau dóna color al conjunt i el reafirma. Tots dos creen un món oníric i punyent, un jardí pel qual val la pena perdre’s una estona. No es pot delirar més tocant tant de peus a terra.

UN CÀNTIR BEN PLE

La presentació, en un producte de consum, és vital. L'envoltori determina les vendes. A l'estiu, època de festivals i festes majors per excel·lència, saber on has d'anar per gaudir de bona música i bon ambient no és una qüestió fàcil. Per sort, el mercat, tot i que repartit de forma desigual pel territori, és ampli.

Canti La Font és un festival petit però que compleix amb tot allò que s'espera quan es vol passar una vetllada agradable a la fresca. Amb un atractiu aire retro, fa tres anys que es mouen per fonts de diverses poblacions del Lluçanès duent-hi la vida que fa uns anys s'hi passejava, reviscolant-les. Aquest cop li ha tocat el torn a la Torre d'Alpens, i l'èxit és evident al veure la varietat d'edats que atrau la proposta i la comunió que s'esdevé en la mescla que conversa, animada, com ho hauria fet fa uns anys o com ja ho feien els seus avantpassats.

La combinació de les dues disciplines que aquest any s'hi presentaven, com són la música i el circ, ja és de per sí atractiva, però si la qualitat la marquen els detalls, només cal fixar-se en la cura amb la que s'ha tractat cada aspecte de l'event com ara l'ambientació de l'espai, la cuina... i anar fent. Tot això només vol dir una cosa: és evident que els organitzadors creuen en allò que fan. I només per això ja s'han guanyat tota la meva simpatia.

Davant de l'habitual escàs suport institucional que rep la cultura en aquest país, és necessari que la gent prengui la iniciativa i sigui el poble mateix qui s'organitzi. Espero que el Canti La Font creixi i inspiri. Que sigui una nova dou que abasteixi d'aigua la comarca i que regui els territoris veïns. M'alegra veure que malgrat la calor, al Lluçanès no hi ha sequera, ans el contrari. I que per molts anys.

foto: José M. Gutiérrez (Nació Osona)

FISIOLOGIES

Hi ha tossuts que encara intenten sumar peres amb pomes. Però els resultats no els quadren perquè creuen que els raspalls de dents no són amics amb els tampons. Llavors vas al lavabo i t'interpel·len de forma barroera i incoherent.

Hi ha relacions que només l'anatomia i la ignorància justifiquen.

JUNY

Se'n pot dir himne, d'una multitud de cors bategant alhora?

M'agraden les pors que són com una piscina d'aigua gelada.

Hi ha una part de felicitat que és, per definició, antisistema.

L'avorriment és la pitjor droga per algú que no sap estar-se quiet.

En aquell punt en què els meus ulls no t'entenen i necessito compartir uns centímetres quadrats de la teva pell amb el meu tacte per estar segura de que existeixes.

Dormo poc perquè el món real sigui més oníric.

Si no se me'n va del cap, perquè vaig molt de cul, trauré el nas per venir a parar l'orella una estona.

Sóc acèrrima defensora de l'alta definició. Gelosa de les tecles, els somriures pixelats em cansen.

TÒPICS

És curiós veure com, de vegades, per defugir quelcom, fem una marrada tal que, girant en cercle amb poca traça, hi acabem topant de cara. Amb els tòpics també passa, i el programa Som Dones que s'emet al 33 em sembla un clar exemple d'aquest error. Es volia fer un programa dedicat a les dones que ha acabat essent un anunci de compreses.

Sóc ingènua i no crec, o m'agradaria no fer-ho, en les males intencions, per això em pregunto quina mena de favor és aquest de donar veu a una representació de l'aproximadament 50% de la humanitat en un espai a part de la resta de la programació i de mitja hora escassa. No sé veure, en aquest format, cap funció integradora (i menys essent-ne un home el director), com tampoc l'hi veig en l'execució, feta des del tòpic masclista de la dona asseguda al sofà i que només xarra. Si bé el contingut de la conversa pot ser interessant, l'entorn els juga una mala passada. Perquè si tot això fos necessari, el problema fóra realment greu. Per sort no és així, i altaveus d'aquest tipus, més que necessitar-los, ens fan nosa.

Els temes generals que, programa a programa, es van tractant, deixen en evidència que l'enfocament no està tant actualitzat ens agradaria. Que en el capítol que es parla de sexe es faci referència pràcticament només a l'anatomia femenina des d'un punt de vista mèdic és força conservador i redundant: el nostre cos, justament perquè és nostre, ja ens el coneixem. Però ei, si s'ha d'anar per aquí, debatem sobre els problemes que hi ha encara avui a l'hora de parlar de la menstruació en segons quins àmbits. Però això, és clar, si no queda més remei. Perquè sembla ser que encara és d'hora per relacionar sexe i plaer a la televisió pública. La moral cristiana encara pesa massa, i així la dona segueix apareixent als mitjans en el rol submís d'aquell que només pot complaure. No fos cas que trenquéssim el tabú de parlar de pornografia, i menys de pornografia feminista. Encara que fem un programa de i per dones. Ui no, això deixem-ho pel segle següent. No fos cas.

Per sort, les coses, són més senzilles: i és que el punt de vista femení no cal buscar-lo. Simplement existeix quan qui parla és una dona.

FOTOSÍNTESI

Et deu fer gràcia, que parli dels arbres des de la banda d'aquells que ho volen asfaltar tot. Dóna'm temps, i mentestant apiada't del meu cadàver perquè encara respira, només és un dany col·lateral d'aquests temps que corren. Tot segueix el seu curs. D'aquí poc la por em paralitzarà el diafragma. Llavors ja faltarà menys per ignorar un perill que no és on ens el volen fer veure, per saltar al buit i començar a fer la fotosíntesi. 

Sona: Dia a dia a dia, Sanjosex.