FORA DE L'OFICINA

A Aalborg, cada vegada que un músic de renom ofereix un concert a la ciutat danesa, planten un arbre en un parc. Sota l’arbre, una placa rememora la data de l’esdeveniment i un botó permet escoltar una peça de l’artista. És evident: estimen la cultura i per això li reten homenatges orgànics en boscos sonors. Si no tens temps d’avaluar en quina espècie de país et trobes, són vàlids els senyals que et topes pel camí. Pots fixar-te, per exemple, en si les bicicletes aparcades al carrer estan encadenades, lliurement aparcades o bé tan sols en resta el quadre, al qual li falten les dues rodes, el seient i cables.

Viatjar per feina és una sort, que no un plaer. Explorar és una activitat reservada als períodes vacacionals. Idealitzem, tots ho fem, i les feines dels altres són sempre i per sistema millors que les nostres. És curiós observar com el nostre cap és infal·lible comparant i oblidant cercar alleujaments per la rutina. Patim, la gran majoria, d’empatia mal entesa: posar-se al lloc de l’altre vol dir avaluar la situació amb la seva escala de valors i punts de vista, i no pas amb els propis. Quan tens la definició clara prens consciència de que és més fàcil ficar-se de peus a la galleda que posar-se en la pell de l'interlocutor que es plany.

Anant de viatge t’adones que als lavabos d’altres llocs hi ha utensilis estranys, la qual cosa deu voler dir que les necessitats ens les creem nosaltres i són inherents a la cultura. També t’adones que, en el fons, les relacions laborals no divergeixen tan de les personals. Sentiments a part, tot són negociaciacions i acords entre dos ens amb maneres de fer diferents. Però entre reunió i reunió no resta temps sobrer per a gaires més observacions. Els avions no esperen.

Establint poques relacions entre ells i menys empatia, Josep Carreras i Axl Rose cantaven ahir a l’uníson sobre un escenari de gespa i fulles mortes, nord enllà. Són aquelles coses que mai acabaré d’entendre però que m’evoquen a Espriu i, per això i mil coses més, em semblen genials.

PASSWORD

Som uns irresponsables. Prenem decisions en funció d'un futur que inventem i donem per fet. Fem que el nostre present discorri pels terrenys pantanosos de la il·lusió i ens quedem tant amples. El gran mal de la societat actual, hiperconnectada, hipocomunicada, és el suposar. Hem creat aquella màgia que tots volíem però que ara ens fa mal: el nostre cervell és capaç de fer que la imaginació esdevingui certesa. I això només és el principi: internet fa la resta. Relacionar-se en aquestes dates és ben bé tant complicat com ho és desfer el nus que embolica els cables dels auriculars quan els duus al bolso.

Avui en dia, les relacions estables es mesuren per les xarxes socials compartides, i l'autoestima pel nombre d'amics o seguidors. Quan tens algú disponible 24 hores es fa difícil saber quina és la justa mesura de paraules que la seva paciència admet. Els likes són petons i flirtejos. Quedar en persona és, si fa no fa, un casament. Més un final que no pas un principi, perquè ens entenguem. Els leds del mòbil fan saltar més cors que una mirada d'aquelles que traspassa. Pànic, pressió moderna pel joc de sempre. La paradoxa és necessària: cal més superficialitat. On toca. Tot en la seva justa mesura. Superficialitat en els píxels i proximitat en les cerveses. Més persones, menys personatges.

Tants artilugis nous aculmulen feina: prou que en teníem ja amb el cervell, que s'embolica sol. Per cert: a mi, no em suposeu. Busqueu-me. Em trobareu fàcilment darrera la pantalla, ironitzant, al lloc de sempre. En el meu món, els passwords no es teclegen.

Sona: Reses sociales, Joan Colomo.

FEBRER

No s'havia fixat fins llavors en aquelles arrugues, petites però insistents, perfectament alineades, que li solcaven les parpelles. Són els problemes els que ens fan grans, i no pas l'edat.

Estic a mitja persona de deixar de creure en la humanitat sencera.

Per estalviar, tenir el cor punxat de forma que el comptador dels sentiments que hi passen al llarg del mes acabi essent invariablament zero.

Perdre's a un mateix i que t'hagin de trobar els altres.

Quan no creus en l'amor deixes també de creure en els sexes. Passes del masculí o femení singular al tothom, genèric i plural.

Van ser, durant una mil·lèsima de segon, parella estable. 

Parlar amb un desconegut: perdre't per la seva vida sense instruccions per trobar la sortida.

La casualitat no existeix, és la responsabilitat disfressada. 

Parleu ben fort, canteu ben alt músiques tranquil·les, i que ens haguem de parlar, forçosament, a cau d'orella.

LLOBREGAT

Fes-me un favor. Quan em coneguis, no em preguntis d'on sóc. I si t'oblides d'això que et demano i ho fas, quan et respongui que no ho sé, no insisteixis, siusplau. Ni et pensis que sóc una antipàtica i que no vull parlar. No és això, perquè el què et dic és cert. També et podria dir que, de mitjana, sóc de Manresa. Però, a part que no sé si els sentiments i les matemàtiques són bons companys, això ja seria iniciar un llarg monòleg que és precisament el què et vull evitar.

La meva vida fa entre vint i trenta anys que discorre quilòmetres amunt i avall de la C-16. El Llobregat és l'eix vertebrador de la meva persona geogràfica i en copio el recorregut cada cap de setmana. I això marca. En un país tant petit com el nostre, moure't 80 quilòmetres significa sortir de la ruralitat del Prepirineu per plantar-te al bell mig de la urbs. I en un país tant centralitzat com el nostre, això vol dir parlar d'una gran diferència.

Al final, suposo que sóc una mica de tot arreu i això em fa no ser d'enlloc. Una mica nòmada, potser. La única cosa que puc dir de forma certa és que necessito el desnivell de les muntanyes de forma vital i, de tant en tant, mirar uns quants aparadors. Les circumstàncies m'han fet així. En el fons no és tant important saber d'on ets sinó saber qui ets. De fet, si no crec en les banderes, això tampoc m'hauria d'afectar massa. Fora etiquetes. 

Quan corro pels Rasos i quan em perdo pel Barri Gòtic no en tinc cap dubte, però m'hauré d'acabar d'autoconvèncer: aquest nomadisme tan casual com obligat té coses bones, a part de les que podria anomenar, en una llarga llista en forma de factura, el meu mecànic.

FER SALTAR ELS PLOMS

Si et passeges per la Cerdanya al vespre d'un dissabte d'hivern i mires cap al sud, et cridarà l'atenció una massa lluminosa que s'enfila costa amunt per la Tossa d'Alp. D'entrada no sabràs què és, però notaràs que alguna cosa no encaixa: la resplandor és tal que sembla impossible que no hagin saltat els ploms de tota la comarca.

No sé si és la sòrdida i antinatural recerca d'adrenalina en la vida moderna la que ens duu a fer coses tant estrafalàries, o bé la necessitat de sentir-nos els amos del món, capaços de dominar-ho tot. No ho sé, però no m'agrada. Des de fa tres temporades les pistes d'esquí de La Masella obren de nit com a reclam per als insaciables. Un total de 10 quilòmetres de pistes il·luminades en plena nit. Un esdeveniment que, lluny d'apropar-te a la natura, t'acosta més al què seria un immens gimnàs a l'aire lliure on, de respecte per l'entorn, n'hi ha ben poc.

Tot i que em costa entendre com es pot anar a practicar esport al medi natural sense gaudir-lo, els esquiadors i snowboarders només són, al cap i a la fi, usuaris del producte final. Em preocupa, sobretot, la inciativa i els seus responsables, que són qui, al capdavall, estan ocasionant els danys al territori. Un estudi fet per ESADE i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, a les comarques de muntanya, per cada euro gastat en un forfet es poden arribar a generar fins a sis euros de despesa addicional directa. Però, fins quan això serà així? Quan de temps pot funcionar un model econòmic tan poc sostenible? Al meu entendre, això no és res més que una gestió econòmica i paisatgística a curt termini, és a dir, nefasta per l'entorn. I reaccionarem quan sigui massa tard.

Estem davant una iniciativa, la d'il·luminar les pistes en concret, que genera un impacte important en el medi. Tot això mentres la veïna Molina, estació pública, es vana d'actuar sota els estàndards de la ISO 14001, tenint en compte el consum elèctric, controlant la gestió de les aigües contaminades, de l'entorn natural... La mateixa Tossa (o el què és el mateix, l'agrupació de les dues pistes d'esquí sota el nom d'Alp 2.500) té dues cares: l'una, normalitzada i d'aparença ecofriendly. L'altra, privada i poc respectuosa. A la Generalitat li passa el mateix que a la muntanya i també se li desdobla el discurs, perquè mentre fomenta uns principis, permet els contraris. Només existeix una cosa omnipresent i és el cinisme dels que manen. De poc serveix "protegir" 66 km i fer els ulls clucs a la gestió dels 69 restants. Les capes freàtiques es comuniquen sota terra. El CO2 circula. Una legislació comuna i coherent de protecció del medi seria beneficiosa a llarg plaç pels habitants de l'entorn. O això, o acabarem amb res.

Vull que en el meu entorn les aberracions mediambientals no hi tinguin cabuda. No faré apologia de l'ús del frontal perquè sempre hi haurà algun forassenyat que no m'entendrà i es farà mal, però els meus ulls ho agraïrien, aquells vespres quan torno a casa, després d'haver gaudit d'unes sensacions que alguns, als que mai els saltaran els ploms, tenen la desgràcia de no entendre.

ELEMENTS

Tu (la neu), ets qui va davant i s'engarrista.
Només et sé el gràcil lliscar d'equilibrista.

I un somriure, caliu que emanes.

Vens amb el fred i t'instal·les.

I és llavors que el vent m'empeny,
el vent em tomba,
el vent em gira,
el vent em fa fer tombarelles i m'atia,
el vent em fa mirar-te als ulls i demanar-te
com és, que has vingut a torbar-me.

I tu (la neu), ets calma.
i mica en mica et fons,
fins a quedar-te en res,
fins a quedar-te en tot. 

I així em respons.

De cop, no sé on trobar-te:

ets enlloc i ets pertot.
Tu (la neu), ja ets aigua.

GENER

"Fotre un cop de porta amb una porta giratòria"

Endoll. Guillamino/Pedrals

Diga'm, doncs, què ens queda si la imaginació es gasta. Si abans ja no teníem res, i ara tenim menys encara.

No m'afectes: t'he convertit en energia cinètica.

L'efermitat del pintallavis potser és una metàfora de les relacions que atrau.

Autoestima: anar-te a treure el maquillatge i recordar que no en duus.

T'anava a dir que el que parlaves influenciat pel Sistema, però no vaig gosar, havies begut massa. L'alcohol, però, també és el Sistema.

Se'n va anar molt de l'olla i va embrutar tota la cuina.

De vegades m'autocompadeixo i no em surten les llàgrimes. Perquè hauria de vessar-les per mi, si ja són meves?

- No m'agraden els termes mitjos- digué, mirant a banda i banda.

Els nens i els gossos són quasi els únics éssers capaços de donar amor sincer. 

No, gràcies. Estic deixant el consumisme.

L'ego és mesurable amb la quantitat de suposades indirectes que un s'imagina que rep al llarg del dia.

Crec que tu i jo complim la tercera llei de Newton.

Conversa entre pintaungles i acetona: això del color se me n'està anant de les mans.