LLOBREGAT

Fes-me un favor. Quan em coneguis, no em preguntis d'on sóc. I si t'oblides d'això que et demano i ho fas, quan et respongui que no ho sé, no insisteixis, siusplau. Ni et pensis que sóc una antipàtica i que no vull parlar. No és això, perquè el què et dic és cert. També et podria dir que, de mitjana, sóc de Manresa. Però, a part que no sé si els sentiments i les matemàtiques són bons companys, això ja seria iniciar un llarg monòleg que és precisament el què et vull evitar.

La meva vida fa entre vint i trenta anys que discorre quilòmetres amunt i avall de la C-16. El Llobregat és l'eix vertebrador de la meva persona geogràfica i en copio el recorregut cada cap de setmana. I això marca. En un país tant petit com el nostre, moure't 80 quilòmetres significa sortir de la ruralitat del Prepirineu per plantar-te al bell mig de la urbs. I en un país tant centralitzat com el nostre, això vol dir parlar d'una gran diferència.

Al final, suposo que sóc una mica de tot arreu i això em fa no ser d'enlloc. Una mica nòmada, potser. La única cosa que puc dir de forma certa és que necessito el desnivell de les muntanyes de forma vital i, de tant en tant, mirar uns quants aparadors. Les circumstàncies m'han fet així. En el fons no és tant important saber d'on ets sinó saber qui ets. De fet, si no crec en les banderes, això tampoc m'hauria d'afectar massa. Fora etiquetes. 

Quan corro pels Rasos i quan em perdo pel Barri Gòtic no en tinc cap dubte, però m'hauré d'acabar d'autoconvèncer: aquest nomadisme tan casual com obligat té coses bones, a part de les que podria anomenar, en una llarga llista en forma de factura, el meu mecànic.