PASSWORD

Som uns irresponsables. Prenem decisions en funció d'un futur que inventem i donem per fet. Fem que el nostre present discorri pels terrenys pantanosos de la il·lusió i ens quedem tant amples. El gran mal de la societat actual, hiperconnectada, hipocomunicada, és el suposar. Hem creat aquella màgia que tots volíem però que ara ens fa mal: el nostre cervell és capaç de fer que la imaginació esdevingui certesa. I això només és el principi: internet fa la resta. Relacionar-se en aquestes dates és ben bé tant complicat com ho és desfer el nus que embolica els cables dels auriculars quan els duus al bolso.

Avui en dia, les relacions estables es mesuren per les xarxes socials compartides, i l'autoestima pel nombre d'amics o seguidors. Quan tens algú disponible 24 hores es fa difícil saber quina és la justa mesura de paraules que la seva paciència admet. Els likes són petons i flirtejos. Quedar en persona és, si fa no fa, un casament. Més un final que no pas un principi, perquè ens entenguem. Els leds del mòbil fan saltar més cors que una mirada d'aquelles que traspassa. Pànic, pressió moderna pel joc de sempre. La paradoxa és necessària: cal més superficialitat. On toca. Tot en la seva justa mesura. Superficialitat en els píxels i proximitat en les cerveses. Més persones, menys personatges.

Tants artilugis nous aculmulen feina: prou que en teníem ja amb el cervell, que s'embolica sol. Per cert: a mi, no em suposeu. Busqueu-me. Em trobareu fàcilment darrera la pantalla, ironitzant, al lloc de sempre. En el meu món, els passwords no es teclegen.

Sona: Reses sociales, Joan Colomo.