No m'havia plantejat anar al teatre, ahir. Estava desinformada sobre l'obra i temia que l'única atracció que tenia (i molta gent ho devia creure així) fos l'actuació de l'Emma Vilarasau. I estava ben equivocada. Quan en vaig sortir, tenia poques paraules per descriure el què havia vist. Ara, espero tenir-ne alguna més.
L'argument no és fàcilment digerible, ni molt menys. Seria molt difícil fer-ne un resum de poques línies. En cap moment es fa carregós, però la densitat dels temes tractats és tal que es crea una atmòsfera de tensió constant. No és d'estranyar que en l'època que es va escriure es creés polèmica, ja que encara avui en dia el debat sobre molts d'ells està servit. És interessant veure les diferents opinions sobre la situació entorn la qual gira l'obra, defensades per cadascun dels personatges amb uns diàlegs llargs en molts casos, apassionats i durs en tots ells. L'escenografia, senzilla però molt ben aprofitada, no es canvia en cap moment però ajuda a la creació d'aquest ambient depriment, tètric, en el qual molts cops sembla que falti l'aire.
L'interpretació per part d'Emma Vilarasau del paper d'Elena Alving és simplement increïble. Si una cosa em va sorprendre, per altra banda, és que era totalment diferent de com la veiem a la televisió. Un paper semblant, de dona maltractada i perseguida pel passat, però enfocat amb un caràcter molt diferent. Alguns actors, doncs, no canviarien massa el personatge. Els bons actors sí que ho fan. Interpretació, per altra banda, que no eclipsa la de Ramon Pujol, que arriba a l'alçada de la de Vilarasau. La resta, igualment perfectes, malgrat el pes dins l'obra no sigui tan important com els anteriors.
Que bèstia. Que brutal. Que exel·lent.
Demà, fins i tot, em miraré Ventdelplà. Amb uns altres ulls.
