EXAMEN DE LLENGUA

Els cursos d'idiomes tenen sovint per tediosa costum començar amb una redacció on se't demana que detallis els motius pels quals t'interessa aprendre aquella llengua en qüestió. Sempre que m'hi he trobat m'ha vingut al cap l'Ovidi i el seu "perquè vull!". Malgrat aquest sigui un exercici linguístic, no deixa d'estar impregnat de la dèria que tenim tots de demanar explicacions sobre les decisions alienes, i a mi tot això em fa molta mandra. Una de dues: o no responc de forma veraç (total, el què compta és l'exercici d'escriure en sí) o, rumiant-hi, m'atrapen tots els dubtes del món i em plantejo deixar els estudis havent-ne cursat sols un parell d'hores.

Quan vaig inscriure'm al C2 de català, i arran d'aquell primer exercici, vaig adonar-me que tots els companys de classe eren allà perquè necessitaven el títol. És a dir, hi eren per una finalitat, no per les classes en sí. Tot allò era sols un sacrifici per obtenir una qualificació. Un plantejament tan vàlid com qualsevol altre. Sobta, però, que les lliçons, frívoles, s'hi amotllin tant bé, omplint-nos de paperassa sense contingut. Com a país, la llengua és un valor essencial, i això a les classes s'hauria de notar d'una forma o altra. No demano res més que conscienciar de la utilitat d'allò que s'està fent, la qual cosa em sembla del tot bàsica i lògica.

Si estudies alemany, et caldrà anar a alemanya per amarar-te de la llengua, moure't entre els habitants del país, parlar-hi. Si estudies català l'avantatge és evident: la realitat és al carrer, just darrera de la porta de l'aula. Aquesta porta, però, en les lliçons de les que parlo resta tancada. Hi ha una separació abismal entre el país i allò que esdevé a les classes. Com si estudiéssim rus, o xinès, o àrab. Res es fa per fer-la propera, nostra, agradable. Uns continguts actualitzats, decents, tampoc sobrarien. Però no: res d'engrescar els alumnes amb els diversos actes als quals es podria anar i que podrien despertar l'interès per la llengua i la cultura, que van de la mà. Res, repeteixo, res de tot això. El català s'estudia talment una llengua estrangera. O el què es pitjor: la forma d'ensenyar-lo l'equipara gairebé a una llengua morta.

Però és que per més inri, les entitats responsables tampoc semblen prendre's seriosament la qüestió. Enguany el material no estava llest encara quan ja havia començat el curs. La cosa ja pintava malament des d'un bon principi, però va anar a pitjor. Ara, a les portes de l'examen, les dates del mateix encara ballen pel calendari. Els continguts són encara un misteri. Mentrestant, per si un cas, més val començar a fer colzes. Potser algun dia, no sabem quan, ni sabem de què, ens examinen i tot. I resulta molt trist pensar que aquestes coses, amb els examens oficials d'altres llengües, funcionen d'una forma molt més organitzada i seriosa. Què té la nostra parla, que fa que hagi de ser diferent, pitjor?

Aquella fervent responsabilitat patriòtica que em va atacar el dia que vaig decidir inscriure'm al curs em fa, ara, més aviat vergonya. Un cop més he pecat d'ingènua, pensant que les coses funcionaven d'una altra manera. He topat amb un exemple més de què no ens prenem massa seriosament les bases d'un país que defensem d'una forma ben curiosa. Construïm la casa per la teulada i ho seguirem fent si coses com aquesta no canvien. Al pas que anem, potser aprendré més des del sofà que des del pupitre: sssht, silenci! Que comença el Gran Dictat.