dilluns, 22 de setembre de 2014

RECONCILIACIÓ

Amb l'H. s'estimaren molt. Ho feren entre aquelles abraçades unidireccionals i etèries que només tenen cabuda en la ment del qui estima sense ésser correspost.

Un dia quedà amb la M. per fer un cafè. Aquell cafè es féu sol, animadament, entre el bullici de turistes i  el ressò de les converses, alegres, dels que no es trobarien mai.

En T. vivia molt lluny físicament i el cor d'ella campava per terrenys pantanosos. Fou en aquest moment en el que van quedar que un dia prendrien vistes des d'aquell mirador, que ho farien en el moment en el que no es trobarien.
 
Deixà de veure en W. el dia que s'adonà que ella, com a persona, no hi pintava res a la vida d'ell. En el seu món només hi existia com a xifra.

Amb l'U. experimentà la història d'amor més bonica que mai s'hagués pogut imaginar. Fou així perquè la història era única, inexplicable: l'amor era invisible entre ells dos.

Just quan ella i l'E. estaven a punt de trobar el pis perfecte, es discutiren. L'estança quedà buida i la relació d'anys d'amistat entre elles dues també.

L'excursió amb en P. i els seus amics quedà pendent. La il·lusió d'ella, però, els acompanyà i els donà ànims durant el trajecte. Muda, però d'una o altra forma era allà.

Decidí un dia de forma espontània que aniria sola a passejar. Que ja n'hi havia prou, de tanta espera. Resseguia la costa pel camí del far amb saltirons alegres i fou aquest precís dia que una ventada sobtada, inesperada, i inexistent s'endugué la seva solitud com a companya, mar enllà.




Quan l’home no es troba amb si mateix, no troba res. 
Goethe