DRAMES RURALS

Fa dos anys ho escrivia, ho publico avui, encara vigent:

Recordo, i potser més per les paraules que il·lustren la memòria dels meus familiars, i no pas la meva, que quan era nena anava a rebre la meva àvia quan plegava de treballar. Arribava a la ciutat a bord d’un autobús ple de dones que, com ella, havien acomplert la seva jornada a la fàbrica, a la colònia veïna. No es cansa mai d’explicar les dures condicions sota les que s’havia fet farts de pencar, així com els horaris que havia d’acatar, fent via cap als telers, sempre de nit. Per la seva banda, l’avi em parla de la mina, i de com el seu pare l’advertia perquè no s’apropés a les caixes que resguardaven precàriament la dinamita, amb un “no t’asseguis aquí, que et vindrà mal de cap” com a excusa segurament tan desesperada com habitual en un temps on la seguretat no es podia contemplar d’altra forma. 

Ells són per mi l’exemple més proper d’una vida que em costa imaginar perquè mica en mica va anar desapareixent i avui, sortosament, poc en resta. Els autocars de treballadores van esvair-se, les fàbriques i les mines es van haver de tancar. El tren va deixar de visitar una comarca que ja no necessitava jornalers perquè el viatge de tornada duria els vagons buits de mercaderies. Ara, les estacions del tren, les colònies amb les seves cases, torres i fàbriques, i les entrades de les mines, tapiades, s’escampen arreu del Berguedà, antics i únics vestigis d’un temps d’esforç del que, avui en dia, en resta ben poca cosa a part d’aquestes construccions fantasmagòriques.

Avui, deia, tot ha canviat. Tanmateix, la riquesa que moltes famílies van aconseguir amb la seva sang perdura dues generacions enllà. A part dels sous gens menyspreables guanyats a canvi de la salut, moltes vegades, i que s’han transformat en pensions avui en dia, el territori ha rebut al llarg dels anys recompenses per reactivar una economia que havia perdut el seu motor, la seva raó de ser. Ara, el Berguedà, orfe de recursos naturals i amb una indústria tèxtil a la que costa adaptar-se als temps moderns, viu acomodat en un passat que encara perllonga la seva ombra fins als nostres dies, ombra que no li deixa entrellucar un nou horitzó on sustentar-se. El turisme, ara per ara, és el què més ens entreten, però la veritat és que tampoc hi dediquem gaires esforços. Nosaltres ja hi estem bé, a casa. No ens cal res de nou.

Fent bandera d’un caire narcisista exagerat, ens hem aferrat amb dents i ungles als nombrosos símbols nacionals dels quals som posseïdors i, aital és l'embranzida, que ens hem pres massa seriosament allò que diuen els goigs de la Verge de la muntanya sagrada berguedana per excel·lència, allò de “manteniu sempre la fe berguedana a recer de Queralt”, versos que de vegades malinterpretem de forma massa radical i egocènrtrica i que ens fan perdre el senderi: en aquests moments d'enaltiment, si poguéssim reclamar un Berguedà independent dins de la pròpia Catalunya, de ben segur que ho faríem.

La nostra visió de país és sovint una visió simbolista i sense interès per exportar-la fora dels nostres límits territorials. Professem un profund catalanisme de façana, de casa enfora. Darrerament ens hem entestat en cobrir els balcons d’estelades, la qual cosa és discutible però innegable i estèticament impressionant. Tot el què s’ha empleat en aquest projecte s’ha perdut en iniciatives com ara el festival de teatre que se celebrava cada any a Berga, i que enguany ha deixat d’existir. Alguns agosarats promouen actes culturals mentre els locals on se celebraven mica en mica van tancant, com ho van fer en el seu temps les antigues fàbriques. No estic orgullosa dels meus conciutadans quan l’assistència als recitals poètics (gratuïts!) o a les obres que esporàdicament es representen al teatre en un circuit on el punt de partida és el Teatre Nacional, és irrisòria. Llavors, surto al carrer i veig les senyeres i estelades vestint les façanes i les noto destenyides. Rígides, es mouen pels embats del vent d’una manera tètrica. Pur simbolisme, en la seva majoria, fruit d’un encegament comunitari encomanat pel qual és fàcil deixar-se emportar. Un catalanisme efectista però massa buit. 

Defensem un país i no sabem, tan sols, quin és. Som hereus d’un esforç mal traduït en un capital perenne que s’esgota. Potser ja seria hora de fixar les arrels en terrenys més ferms. Potser seria ja hora de rememorar les dures vides dels nostres antecessors i donar-los sentit. Ells no van viure cap festa, i és per això que fóra si més no decent desvetllar-nos i desprendre’ns d’aquesta odiosa, absurda, preocupant però permanent ressaca.