L'HORA DE LA MIGDIADA

En el fons de la sala que configura el menjador de la fonda hi penja una antiga fotografia en blanc i negre. Sempre hi ha sigut, recorda la Martina que, absorta, cansada i atacada per la intensa xafogor de les tardes d’agost, la contempla des de la barra. Des de petita que la observa, però quan ho fa, encara ara, li vénen a la ment totes aquelles històries que els avis li expliquen. El quadre plasma la mateixa casa que ella ara ocupa però en una època en què tot era bullici. Un parell de matxos fermats a l’entrada, a l’era empolsegada un anar i venir de gent que s’endevina constant. Miners, tots vestits amb uniformes polsosos. Algunes dones amb la lletera o una carmanyola a la mà, i infants perseguint-se i jugant a l’herba. Rere una de les finestres de la concorreguda hostaleria, algú observa l’acció amb les faccions tenses. Sembla que duu un tricorni, però la imatge és borrosa, enigmàtica.

La fonda alberga quasi el 100% dels llocs de treball que avui perduren al poble. Amb el tancament de les mines, aquestes terres van quedar ermes de possibilitats i la duresa d’habitar-les va foragitar massa famílies, que ara sols hi pugen algun cap de setmana, empeses per la nostàlgia i el record dels avantpassats.

—Tres bales! —exclama un avi del grup que ocupa la taula de sota la fotografia, trencant la calma. La Martina els havia oblidat per complert, els feia endormiscats— Tres bales em va cardar, el molt malparit! Arriba a tenir punteria i hauria caigut esterrecat allà mateix i a prendre vent.

—Poc us feren mal, perquè després bé que vàreu seguir donant guerra —respon el Josep de Cal Font.

—Ca! Érem joves, no com ara. Que ens en fotíem, de farts d’anar amunt i avall, no ens calia pas fer deport! Va parir, si els fusells que dúiem prou pesaven com un sac de patates. I com corríem, hòstia… El veieu, com em busca? —assenyala el personatge que observa darrera els vidres, a la fotografia— Això, si la memòria no em falla, va ser un dia abans de la topada. No em treia mai els ulls de sobre i noi, aquell dia el cafè em va sortir car.

Els avis allarguen els colls arrugats per veure millor la imatge i se sorprenen tal i com la jove hostalera, que observa l’escena d’un tros lluny. El grup de vells del poble, tots rondant la vuitantena, es reuneix cada tarda per fer una partida de botifarra, però avui està completament embadalit escoltant les històries del seu compatriota, desconegut parroquià. Vesteix d’una forma estranya, sembla ben bé sorgit d’una altra època, exhibint el posat enèrgic dels vencedors i unes ganes de xerrar que semblen no acabar-se.

—Éreu el nostre heroi, quan érem xics. De canalla, cregues que t’admiràvem. No ens venia pas de gust fotre’ns a la mina, i si algú ens donava esperances eres tu —gosa dir el Joan de Cal Batlle, amb la veu tremolosa per l’emoció.

—Oh, encara ara en fotries de feina! No et pensis pas que s’han arreglat les coses, eh! —salta el Pere de la Casa del Pas Estret. La resta de companys li donen la raó, assentint.

—Tu, encara et veus amb energia. Vés, home, i torna a fer el que feies. Que aviat no tindrem ni un duro per fer el cafè, amb tant malxinat suelto com hi ha —en Josep comença a esverar-se, bo i alliçonant el nouvingut.

—Voleu dir…?

—Com hi ha món!

—Escolteu: no voldríeu pas venir?

Els murmuris s’apoderen del grup, que, exaltat, no sap tirar endarrere. Ans al contrari, perquè presos pel fervor de l’aventura, desemperesits, agafen els gaiatos amb sorprenent celeritat i s’alcen, ranquejant i decidits. Al cap i la fi, a qui li importa, a hores d’ara, fer una bogeria?