divendres, 12 de setembre de 2014

DELIRI EN SOL


Quan escolto bon rock'n'roll, aquest té en mi un efecte com de possessió. Quan sóc al bosc, o quan albiro un cim, em passa igual. No sóc ben bé allà o hi sóc massa, hi sóc dins, és a dir, fora de mi. Total: en aquests casos formo part de l'ambient. El meu cervell relaciona dues coses sense connexió aparent perquè tant el llenguatge de la natura com el de la música són per mi tan complexos que no puc pretendre pas entendre'n res. I és llavors quan passo a l'acció: gaudeixo. I prou. Simplement sóc allà, i jo sóc també la música que respiro.

Tot i les meves predileccions innates, en general, la bona música en directe em produeix aquest efecte. Per això viure en aquest país és una punyetera sort i és per això que me l'estimo.  Recuperant les meves aficions, puc dir que em dóna tot el què necessito, natura i música, si vull a l'ensems i tot. A sobre, és tant generós que és planter d'uns músics que no ens mereixem a jutjar com els tractem, a vegades. Però els tenim allà, al peu del canó, a punt per deleitar-nos sempre.

Les nits dels mesos més calurosos són curulles de festivals i festes majors, amb grups d'aquí i d'allà, de llenguatges i accents variats que omplen places i carrers, i són tota una alegria. De no ser-hi, trobaria a faltar els estius a casa. Són un deliri en sol o amb lluna, ara no ho sé. Això sí: a mi, la música, sempre em salva.