dissabte, 21 d’abril de 2012

TENIM UN PROBLEMA


Què dir que no s'hagi dit ja de l'Albert Pla? Però, i maleïda insistència, què es pot deixar de dir un cop s'ha gaudit d'un dels seus espectacles? És pràcticament impossible veure'l i no experimentar cap mena de sensació, sigui quina sigui. És una llàstima que  justament per aquesta seva capacitat de comunicació hagi quedat apartat de la opinió pública general i de la majoria de mitjans, parlant sempre d'allò que altres no s'atreveixen ni a esmentar.

El Tenemos un problema que es representava dimarts passat al teatre Poliorama era un d'aquells repassos de l'artista que s'han de veure almenys un cop l'any. És un fons d'armari necessari. Un espectacle cuidat, fantàsticament dramatitzat i estudiat fins al darrer detall, lluny del què qui no coneix a l'Albert podria pensar. Dos talents oposats que s'entrellaçen a la perfecció damunt l'escenari: l'art de Diego Cortés i la provocació i simpatia vergonyosa d'Albert Pla, una compenetració que transparenta una admiració mútua realment agradable. Aquest cop s'unia al duo Judit Farrés, compartint complicitat amb els anteriors, adornant les cançons amb la seva veu i muntatges.

Prèviament al concert es va poder gaudir d'un inesperat recital poètic de la mà de la micropoetessa madrilenya Ajo i de la mateixa Judit Farrés. Així doncs, Mujeres Superhadas es representava a mode d'aperitiu d'allò més apetitós. Una gran descoberta que mantenia al públic ben entretingut durant uns ben aprofitats seixanta minuts que desembocaven en el concert pròpiament dit, tot i que  s'hauria agraït una mica més de cohesió entre ambdós espectacles.

S'ha de ser un geni per fer el què fa l'Albert. Per cantar com canta, per cantar el què canta i sobretot per rodejar-se, ja siguin poetes o guitarristes, de qui demostra uns talents excel·lents que ell mateix o no té o (més aviat) els dissimula.




Cap comentari: