diumenge, 1 d’abril de 2012

PEL CAMÍ DEL REPTE (AMB PAUL FUSTER)


Com endinsar-se en un conte. És fosc, t’allunyes del poble i els rastres majúsculs de civilització queden difuminats en l’entorn. Segueixes el camí vora el riu, amb només la teva presència com a única companya, i prompte albires llum i moviment al fons. T’hi aproximes, per distingir al cap de poc un petit habitacle entre la vegetació, integrat en el paisatge. Si no sabessis de què es tracta fàcilment pensaries que allà dins hi habita qualsevol personatge sorgit d’una ment imaginativament privilegiada com la dels Grimm. Tot i que descartes aquesta hipòtesi, sospites que alguna cosa s’hi trama: el bullici que es mou rere els vidres ho fa evident.

Abans d’unir-te a la multitud fas un darrer cop d’ull a l’exterior. Vora la porta del local hi ha estacionada una furgoneta Volkswagen blau cel, talment dibuix icònic sorgit de la mà de qui vol ressuscitar les reminiscències d’una altra època, passada. En Paul ja és dins, enfilat a la tarima, a punt per encetar el recital. Tranquil, mica en mica s’anirà desfent de la vergonya i s’anirà destapant per anar-nos mostrant el seu rostre i les seves composicions. Sembla que alguna cosa dicti que encara no és moment que el conte desemboqui al desenllaç.

D’un concert amb molta personalitat ubicat en un entorn com és la Font  del Balç només en poden sortir resultats embriagadorament plaents. Una comunió ideal entre músic i ambient és sinònim d’una gran i doble descoberta. I qui encaixa en aquest oníric espai? Crec que no l’erraré ni exageraré quan anomeni el protagonista de l’espectacle que us relato. Perquè Paul Fuster té un no-sé-què que embadaleix i encanta. Aquells aires de geni del qui, semblant pres per qualsevol follia, és el que més seny té de tots.

Trobareu tota la informació que vulgueu i que no repetiré d’en Paul fent ús de qualsevol cercador. I veureu que tota crítica, comentari o descripció conflueix en aquesta diferència que professa. La seva guitarra artesana dóna un so únic rematat per l’acompanyament del banjo del genial Xarim Aresté. Tot plegat sense perdre de vista les percussions també artesanes del compositor. Un trio (guitarres, banjo i bateria) amb sonoritats d’arrel americana i amb una aparença majoritàriament falsa d’improvisació musical, abillades amb l’accent característic d’en Paul. De tant en tant, algun comentari, alguna petició, sempre tímida, per fer una pausa forçada pel cafè i el fumar. Mica en mica la complicitat convertia el local en una mena de menjador d’una casa comunitària gustosament compartit entre tots els que decidim gaudir d’aquest escàs tipus d'espais que, com la Font del Balç, ofereixen música -cosa estranya en aquests temps que corren- només per vocació.

Ep, ep, parem el carro. Si és cert allò que una imatge val més que mil paraules, perquè xarro tant? Permeteu-me una llicència: faig punt i seguit, però a partir d'aquí canvio el llenguatge.














Cap comentari: