Els còmics d'aquestes contrades s'estan quedant lamentablement sense feina. Els gobernants els hi posen difícil. Ells mateixos es dediquen a retallar sous i a ocupar amb avidesa les posicions d'aquells que suposadament ens hauríen de fer l'existència un xic més amable. Els que ens fan patir també s'han agenciat el negoci de l'humor i en tenen el monopoli. D'aquesta manera, comprendreu, ser còmic desvinculat de cap càrrec polític significa demostrar una afuada astúcia, i un sentit de l'humor immens i punyent alhora que dissimulat. Pocs sobreviuen en el seu art.
Mirant més enllà de la frontera, a mi Dürrenmatt sempre m'havia resultat genial. La destresa amb la qual critica el poder a Ròmul el Gran és innegable. Que el personatge principal de l'obra teatral dugui una vida totalment fícticia, camuflat per deixar passar el temps en l'aprença d'un foll que només sap mostrar un desatent obsessiu per les seves gallines, tan sols per a complir el seu propòsit d'acabar d'enderrocar un imperi que ja està a les acaballes, és una idea totalment dantesca i aberrant. Cap de nosaltres voldria veure els propis caps d'Estat assolint aquesta postura. I, ves per on, sempre arriba el moment en què els mites s'esfondren, i aquest no n'és pas una excepció. Aquests dies els republicans estan d'enhorabona: el monarca de les Espanyes ha decidit actuar talment fos l'emperador de la comèdia dramàtica. Sí: ha arribat un sòrdid dia en què l'absurd de Dürrenmatt està essent igualat per l'estupidesa no fictícia. I, tenint Ròmuls que ens gobernen, ai las, el declivi és una evidència. Ell també s'ha creuat de braços i s'ha convertit en espectador actiu de la caiguda de la seva casta, de l'economia i, en general, de tot plegat, que últimament està de moda que tot vagi avall. Això sí, ha canviat les gallines per elefants, perquè era més vistós, i per dissimular (ja se sap, coses dels drets d'autor, que fan anar de corcoll a tothom...).
Per tot plegat és normal que el poble, tenint uns gobernants tant flamants en matèria d'humor, ens quedem perplexos i ens limitem a esclafir a cor què vols en abundoses riallades cada cop que posem el telenotícies. Veure la professa ineptitud dels que manen ens fa abaixar la guàrdia. Ens creiem més llestos: greu error. No ser nosaltres els que cometem les aberracions no ens fa entesos en la matèria, i en xarrem com si ho fóssim, però no deixem d'estar subjectes a l'adoctrinament del filtre de la informació que ens fa dòcils i no en som conscients. I així, el país sencer es mostra contrari a la caça d'uns animals en un indret on la seva mort no està penada sinó limitada amb permisos. Lluny del mal gust innegable i la repugnància evident de les imatges que s'han vist aquests dies, no sóm coneixedors de la situació del país, cosa que ens inhabilita per opinar sobre aquest punt de l'assumpte en qüestió.
Això ens hauria de fer dónar compte que malgrat ens creguem opinadors nats i amb principis ferms, no triem la informació que rebem i l'impacte sobre nosaltres, per tant, està desequilibrat. Després de sentir cada dia parlar sobre les matances a Síria o Palestina ens hi hem acostumat i ens esvalotem molt més per la mort d'un elefant i un parell de búfals. Animals que, sense cap mena de dubte tenen el seus drets, però drets que mai passaran per davant dels de cap persona, al meu entendre. La presentació de la informació tergiversa els nostres volàtils principis i romanem immutables perquè, d'això, ni tan sols en som conscients.
Per altra banda, ens enarbora tant l'assumpte que perdem el nord fins al punt que arribem a penjar -ja sigui d'una forma literal o figurada- la bandera republicana al costat de l'estelada que ja teníem de fa temps. Anem a veure, o aquí hi ha una jerarquia d'idees o bé una confusió ideològica greu. Si volem ser independents, està bé que ens preocupem per la política del país veí, però ja vull veure jo si després de la separació quedarem com a amics i ens podrem anar donant consells, o no. O és que primer volem la república espanyola i després, res, si algú se'n recorda i no és massa molèstia (que si ho és, res, eh!), daixonses... ja si de cas demanem la independència? O que volem uns Països Catalans Republicans, cosa que tothom dóna per feta?
Ara ja tenim el caramel i hem patit l'excitació de rebre'l, per tant és hora d'asserenar-nos i fer servir el cap, perquè de seguir eufòrics, encara ens el tornaran a prendre. Sang freda. Què voleu esperar d'una institució carrinclona com la monarquia? Deixem-nos doncs de riue les gràcies a qui comet actes que s'escauen al seu nivell folklòric i recuprerem la concentració posant-nos a treballar perquè els còmics puguin recuperar, pel bé del país, la seva feina. I remarco: pel bé del país, del nostre país.
Mirant més enllà de la frontera, a mi Dürrenmatt sempre m'havia resultat genial. La destresa amb la qual critica el poder a Ròmul el Gran és innegable. Que el personatge principal de l'obra teatral dugui una vida totalment fícticia, camuflat per deixar passar el temps en l'aprença d'un foll que només sap mostrar un desatent obsessiu per les seves gallines, tan sols per a complir el seu propòsit d'acabar d'enderrocar un imperi que ja està a les acaballes, és una idea totalment dantesca i aberrant. Cap de nosaltres voldria veure els propis caps d'Estat assolint aquesta postura. I, ves per on, sempre arriba el moment en què els mites s'esfondren, i aquest no n'és pas una excepció. Aquests dies els republicans estan d'enhorabona: el monarca de les Espanyes ha decidit actuar talment fos l'emperador de la comèdia dramàtica. Sí: ha arribat un sòrdid dia en què l'absurd de Dürrenmatt està essent igualat per l'estupidesa no fictícia. I, tenint Ròmuls que ens gobernen, ai las, el declivi és una evidència. Ell també s'ha creuat de braços i s'ha convertit en espectador actiu de la caiguda de la seva casta, de l'economia i, en general, de tot plegat, que últimament està de moda que tot vagi avall. Això sí, ha canviat les gallines per elefants, perquè era més vistós, i per dissimular (ja se sap, coses dels drets d'autor, que fan anar de corcoll a tothom...).
Per tot plegat és normal que el poble, tenint uns gobernants tant flamants en matèria d'humor, ens quedem perplexos i ens limitem a esclafir a cor què vols en abundoses riallades cada cop que posem el telenotícies. Veure la professa ineptitud dels que manen ens fa abaixar la guàrdia. Ens creiem més llestos: greu error. No ser nosaltres els que cometem les aberracions no ens fa entesos en la matèria, i en xarrem com si ho fóssim, però no deixem d'estar subjectes a l'adoctrinament del filtre de la informació que ens fa dòcils i no en som conscients. I així, el país sencer es mostra contrari a la caça d'uns animals en un indret on la seva mort no està penada sinó limitada amb permisos. Lluny del mal gust innegable i la repugnància evident de les imatges que s'han vist aquests dies, no sóm coneixedors de la situació del país, cosa que ens inhabilita per opinar sobre aquest punt de l'assumpte en qüestió.
Això ens hauria de fer dónar compte que malgrat ens creguem opinadors nats i amb principis ferms, no triem la informació que rebem i l'impacte sobre nosaltres, per tant, està desequilibrat. Després de sentir cada dia parlar sobre les matances a Síria o Palestina ens hi hem acostumat i ens esvalotem molt més per la mort d'un elefant i un parell de búfals. Animals que, sense cap mena de dubte tenen el seus drets, però drets que mai passaran per davant dels de cap persona, al meu entendre. La presentació de la informació tergiversa els nostres volàtils principis i romanem immutables perquè, d'això, ni tan sols en som conscients.
Per altra banda, ens enarbora tant l'assumpte que perdem el nord fins al punt que arribem a penjar -ja sigui d'una forma literal o figurada- la bandera republicana al costat de l'estelada que ja teníem de fa temps. Anem a veure, o aquí hi ha una jerarquia d'idees o bé una confusió ideològica greu. Si volem ser independents, està bé que ens preocupem per la política del país veí, però ja vull veure jo si després de la separació quedarem com a amics i ens podrem anar donant consells, o no. O és que primer volem la república espanyola i després, res, si algú se'n recorda i no és massa molèstia (que si ho és, res, eh!), daixonses... ja si de cas demanem la independència? O que volem uns Països Catalans Republicans, cosa que tothom dóna per feta?
Ara ja tenim el caramel i hem patit l'excitació de rebre'l, per tant és hora d'asserenar-nos i fer servir el cap, perquè de seguir eufòrics, encara ens el tornaran a prendre. Sang freda. Què voleu esperar d'una institució carrinclona com la monarquia? Deixem-nos doncs de riue les gràcies a qui comet actes que s'escauen al seu nivell folklòric i recuprerem la concentració posant-nos a treballar perquè els còmics puguin recuperar, pel bé del país, la seva feina. I remarco: pel bé del país, del nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada