MATÍ

El meu dia comença just en el moment que m’inundo en el bany de llum que ocupa el carrer. De sobte tot és blanc i, cegada, puc jugar a imaginar què hi haurà al pròxim pas. El sol em llepa la pell i no deixa de sorprendre’m que pugui rebre un estímul des de tants mil•límetres de distància, arribant l’energia justa que és agradable. Vides més properes no es manifesten (tant). Després d’això, camino tranquil•la: qualsevol bogeria em sembla poca cosa.

Sona: Icebergs i guèisers, Antònia Font

COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS

Sempre he volgut fer la meva. Sempre he defensat el meu jo com a un sol individu lliure de dependències. No és per menys, el meu món és, tot i que millorable, prou còmode. Té uns límits ferms i unes barreres flexibles, però sapigueu que, sempre, hi ha la porta oberta i lloc de sobres.

Sona: Més senzill , Dept

HAWKING

"There was a lady named Bright,

Who travelled faster than light.

She set out one day,

in a relative way,

and returned the previous night."

Per a una millor il·lustració del poema, res millor que Hawking. Si el rellegiu després d'haver-la vist segur que us provocarà un somriure. 90 minuts d'un genial Cumberbatch i encara millor història de superació, i poc més es pot dir en paraules. S'ha de veure.

FUTUR

És potser una qüestió absurda, però sempre he trobat curiós que no sapiguem on serem demà, que fins i to siguem incapaços de conèixer què passarà al cap de cinc minuts. Així, quan m’angoixa la incertesa, penso que al capdavall té la seva gràcia. Demà és sinònim de tot és possible. I moments futurs d’aquests sorpresa, n’hi ha, exactament, infinit.

Sona: Més enllà, Lax'n'busto

AMENAÇA

Uns quants voltors setgen el meu camí mentre jo avanço. Apareixen sempre quan vaig sola i em sobrevolen fent cercles. El meu sender fa pujada, i en poca estona he guanyat alçada i són ells que es troben sota els meus peus, a un tir de pedra. És llavors quan me'ls miro i em semblen ridículs, insignificants.

HORITZONS

Un es mou amb la vista fixa sempre en el seu entorn més proper. És més fàcil, més còmode, però en aquest sentit sóm cecs que anem a les palpentes. De sobte, un dia alces la vista i mires a l'horitzó. T'has cansat de veure-hi tant d'aprop fins al punt que els ulls et fan coïssor. I de sobte, veus l'horitzó. I t'esglaies.

Entre els teus ulls i l'infinit hi ha un número incontable de punts que et criden l'atenció, i et fa por no poder dipositar en cadascun el temps que es mereix pel simple fet de ser allà, perquè creus que, per algun motiu no atzarós, hi és.

És la tarda i el sol passa rasant sobre les teulades que, juntament amb els tons de les fulles dels arbres, donen un toc càlid, malenconiós, amable, al paisatge. Ja és la tarda i tot i això et sembla que tens tot el temps del món. Tens la seguretat de qui ha fet un descobriment. I és en aquest detall on rau la diferència.

LES MISTERIOSES AVENTURES DE LES PARAULES

Un mot. Un reguitzell de lletres, de sons, de fonemes. L'ordre. En això es basa la comunicació. I amb això ens entenem, ens barallem i fem poesia.

De vegades la comunicació és un anar endavant, endarrera. No poder expressar el què un sent, el què pensa, el què sigui que es vulgui transmetre. Una situació desesperant. Malgrat parlar el mateix idioma, no ser capaços de trobar les paraules o els exemples adequats perquè l'altre rebi el missatge que estem intentant fer arribar. Perquè si falla la paraula... què ens queda? En tal situació, restaria hores i hores palplantada intentant fer-me entendre, fos com fos. La paciència, ja la retrobaria en un altre moment. Quedaria exhausta fins aconseguir enderrocar l'alt mur que s'alça entre els dos interlocutors, en comptes de veure com les paraules s'erosionen talment còdols de riu que vagaregen avall, avall, xocant i sense trobar un espai on dipositar-se útilment. Podrien fer ponts, i de vegades fan muntanyes.

I altres voltes les paraules se les enduu el vent i van a parar en el lloc més recòndit, en l'orella més atenta que la casualitat ha posat al mig del pas. També, a vegades, les frases es deformen i perden el sentit. També hi ha qui xarra massa, i qui ho fa massa poc. I no cal dir que, tot això, té el seu preu i les inevitables conseqüències.

M'agrada que les converses portin a algun lloc.