ESTIUEJAR

Va i ve, la gent. Va i ve, per algun motiu, amb algun objectiu entre mans. Va i ve, i jo me'ls miro passar. I desitjo estiuejar, entès en el sentit mateix que té hivernar: estiuejar, és a dir, tancar-me en algun cau i no sortir-ne fins que la feina, la pressió i el fred m'hi obliguessin. Abans passar un mes de letàrgia a vagabundejar sense rumb. Abans dormitar i agafar forces a perdre el temps. Perquè és justament la por que em provoca el fet de veure passar l'estona de braços creuats el què em fa escriure. Tecleja la ràbia que provoca el fet que les circumstàncies et duguin en un lloc on no se't permet cap ocupació, on el cap no deixa volar les intencions del cor i un acabi creient que la millor solució és aquesta. Restar quiet, endollar-se a la corrent, carregar les bateries i esperar sense cap il·lusió que l'indicador marqui "full" per posar's-hi de nou.

LA MÉCANIQUE DU COEUR

Miss Acacia té uns ulls preciosos, però tenen un defecte. No obstant, s'hi veu prou com per veure que Jack té una protuberància en forma de rellotge li sobresurt del pit, que a més té agulles i fa tic-tac. És evident que el seu cor és diferent del de la resta, però tot i que més fràgil, també pot caure dins els rebuscats paranys que l'amor amaga en els racons de la freda vida d'Edimburg.

Es fa difícil fer un resum de La Mecànica del Cor ja que part de la seva gràcia recau en les descripcions de les situacions, i és només pàgina a pàgina que un es fica a la pell del protagonista i entén totes les seves raons... i com de dura és la vida amb un rellotge-cor! Ambients d'un gòtic de Tim Burton en els quals transcorre una història d'amor i coherència sens dubte ben curiosa.


A part de la genialitat d'aquest altament recomanable conte per a adults, el seu autor, Mathias Malzieu, és també el líder de la banda de pop-rock Dionysos, la qual té un disc amb el mateix nom que el llibre que el musica. I si amb això no n'hi ha prou per convèncer, veieu, veieu quines meravelles de videoclip fan aquesta gent!

"Arribarà el dia que potser hauràs de pagar un preu molt alt per tot el plaer i l'alegria que l'amor genera. I quan més intensament estimis, més intens serà el dolor futur. Coneixeràs l'angoixa de la gelosia, de la incomprensió, la sensaicó de rebuig i d'injustícia. Sentiràs el fred fins al moll de l'os, i a la sang se't faran glaçons que et correran sota la pell. La mecànica del teu cor esclatarà. Jo mateixa et vaig instal·lar el relloge i en conec perfectament els límits del funciomnament. Com a màxim, potser resistirà la intensitat del plaer, però no és prou sòlid per patir les penes de l'amor."

JEROGLÍFIC

"Sant Robat aterra dels containes", ens anuncia la pancarteta. Amb la qual cosa dedueixo que el Sant (Robat, es deia de nom) era a dalt dels containes (contenidors, en direm a partir d'ara) i se li demana que aterri, que baixi, amb aquest humil paperet al costat del qual s'hi disposen amablement unes ulleres. És per això que dedueixo també (no cal ser gaire Sherlock Holmes) que el Sant és curtet de vista, pobre home.

MARXAR?

Marxar, l'etern desig que ha burxat sempre als homes curiosos, sempre el mateix anhel de buscar un lloc millor, si és que existeix. Perquè, de llocs millors potser n'hi ha una infinitat, potser tan sols n'existeix un... però casa, allà on ens hem criat i hem viscut part de la nostra pròpia vida, serà sempre, indubtablement, la nostra casa. I vet aquí l'etern dilema.

--------------------
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple
------------------

EL PREU D'UN SOMRIURE

Endreçar les joguines velles sol dur bons records i una nostàlgia inevitablement associada. De vegades, però, no són només les joguines les causants d'aquestes sensacions, almenys no en el meu cas, i me'n sento orgullosa. Un tros de roba que s'havia quedat perdut entre els vestits de les nines. Quatre fustes, d'igual mida, petites, al costat dels cotxes i les pilotetes de goma. Aquests objectes per a mi eren també joguines: havia passat moltes hores fent castells amb les peces de fusta, fent vestits amb algun parrac sobrer.

En contra del què pugui semblar, el què he encetat no és una crítica als nens dels senyors adinerats que tot allò que demanen és tot allò que tenen, ni molt menys cap tema amb connotacions econòmiques. Possiblement aquesta gent els faltava el què a mi m'havien ensenyat, però això ja és cosa de la casualitat i l'educació de cadascú. Estic molt orgullosa (deia abans) de què la meva família m'ensenyés que per a passar-m'ho bé no calien objectes materials (almenys grans i cars objectes materials) sinó, simplement, imaginació i ganes de gaudir. Tenia tot el què volia, que recordi, no em puc pas queixar ni molt menys, però també era feliç amb una capseta enmig del bosc, buscant grills. Amb una fulla i una riera, i un pantà fet de troncs més avall.

Ara, amb la perspectiva de la responsabilitat que comporta ser monitora i veure'm reflectida en la canalla, procuro transmetre el què he après. Perquè encara que jo disposi de tot, no per tothom és així, els mitjans dels quals disposem per arribar a una finalitat concreta, en aquest cas el gaudi, el plaer d'un joc, ens allunyen els uns dels altres. Què millor que desprendre'ns de tot allò que ens separa, doncs? Poder caminar junts, lliures de diferències externes, per un mateix camí que ens fa més companys i evita disputes, gelosies, rancors.

I encara ara procuro recordar-ho, ser així. La utilitat, la senzillesa, són unes eficaces maneres d'entrar al cor de la gent i, sens dubte, d'apropar-nos a allò que anomenen felicitat.

LA MENT HUMANA

...és així d'estranya. De recargolada. De perversa... Tant serveix per millorar la nostra exisència i els nostres objectius com per complicar la vida dels altres. Perquè veure una necessitat bàsica empresonada d'aquesta manera és una sensació angoixant (atiada pel record d'una tarda d'agost en la que vaig necessitar entrar a comprar aigua a l'hostal que hi havia on ara hi ha la font, i no me'n van voler vendre). No tenim dret a fer aquestes coses, la natura és quelcom a compartir, sense amo ni senyor. Aquesta font mateix, revinguda, pot escapar de les reixes que empresonen el doll d'aigua. I no la pararà ningú. I oblidar així barreres inútils, humiliants, denigrants, que només fan que separar races i classes socials i generar odis i desesperacions. Aquí tenim de tot (o això creiem ara, o almenys a alguns anys vista) i en canvi, dediquem el nostre esforç a empresonar, frenar, el què tothom necessita i que passa així a ser possessió exclusiva només d'uns quants il·luminats. M'agradaria no haver de veure aquests petits signes que em creen la sensació d'estar perdent el temps.

COM LES SALAMÀNDRIES

De vegades no sé si la meva pell és com un tel de ceba o, per contra, forma una gruixuda escorça definint el contorn del cos, impenetrable. No tinc clar si el què m'afecta és fruit d'una mala comunicació amb l'entorn, per falta d'empatia potser, o bé és una implicació major de la necessària, un grau d'esforç que a la llarga, si no és recompensat, s'acaba fent feixuc. No ho sé, i això és el què provoca en mí unes ànsies inexplicables de voler fer com les serps, arribant a sentir enveja per elles. Voldria poder mudar la pell, deixar enrere l'anterior carcassa per lluïr-ne una de nova, més tendre, millor. Una cobertura llisa, però no un llis sedós i amable, fins i tot empalagós, de vestit de gala, sinó un llis de salamàndria. Un llis humit i llefiscós, on només penetri l'aire, i les altres coses, no vitals, rellisquin.

En diuen autodefensa...