en aquests carrerons estrets s'hi han perdut mil batalles. ara les parets són fosques però la gent duu robes de tots colors, les pells també són variades. i aquesta és la diferència: abans les cases brillaven, esplendoroses, i els seus amos anaven bruts de sutge i de fang, l'inici de la decadència. abans teníem de tot i ens obríem al món, i ara ve tothom i conservem només idees ràncies.
no fa pas tants anys que ressonaven les escopetades. no els veig, però sé que els rostres de tots aquells ciutadans són a la primera cantonada i ara, un tros enllà, es venen sabates a preu de ganga. però ells encara s'amaguen de les ferides de bala que conserven els maons.
encara ara.
només cal aguditzar els sentits, és a dir, no menjar gelats si es toca de peus a terra, per entendre aquest fred silenci d'ara. un moment de pau no és un moment de calma. tan sols és aquell instant que queda comprès entre dues guerres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada