Un estímul tant aparentment
simple com el contacte del terra fred amb els peus descalços et posa
immediatament en situació. Caminar sense sabates no és estrany en certes
situacions, però sí que ho és quan a l’entrada del teatre et demanin que les
abandonis. Tots els parells resten allà, en un vell carretó, units al seu amo o
mestressa mitjançant un nombre, nombre que tots els espectadors duen també a la
solapa al entrar a la sala, i que s’assigna al comprar l’entrada.
A l’Alemanya
nazi, quan els presos entraven al camp se’ls demanava que escrivissin la seva
adreça a les maletes dient-los que els serien retornades, acció que mai va succeir.
Per tot plegat, quan t’assignen un nombre i et demanen que et treguis les
sabates, la única cosa que pots fer és treure’t les sabates.
“La mort comença per les
sabates”, recita Primo Levi al fulletó de l’obra Assaig T-4 de Tràfec Teatre. I
un cop nuus els peus, comença la reflexió damunt l’escenari. L’aire es torna
dens i es mastega quan s’omple de sons i imatges, i així l’angoixa alimenta la
platea. Els actors són moviment que ens duu a pensar, no interpreten a un
personatge sinó situacions de les quals son protagonistes. L’entrada al camp,
la mort, la mort després de la mort, la fugida i la fam, la no superació de la
tragèdia, el què fer quan s’ha apoderat de tu l’horror, com recuperar el teu jo
quan no tens res. Quadres amb els que Tràfec ens parla de la gent sense casa i
sense nom d’abans i d’ara, començant a Alemanya i acabant al mar Mediterrani.
L’individu era i és una xifra, i convé recordar-ho.
L’acció, el so i les imatges encaixen
i se’ns presenten combinats però crus en tots els sentits de la paraula, i és
feina de cadascú elaborar-los, i en això rau l’interès principal de l’obra, alhora
que la simbologia fa que el tractament d’un tema tant delicat sigui respectuós,
que no menys dur. Moviments erràtics i coordinats (que en algun moment
s’allarguen de forma excessiva) dansen per una escenografia senzilla i
pràctica. Les paraules escassegen però no fan falta perquè el missatge arriba a
qui el vol escoltar. Tràfec proposa de nou un espectacle contundent i a cavall
entre la dansa, la poesia, la crítica i la psicologia on l’espectador és part
activa de la trama. Cal certa sensibilitat per entendre’n el missatge i certa
duresa per seguir mantenint la distància que proporciona la incomprensió de
l’horror quan aquest és majúscul.
Un cop l’acció de l’escenari s’acaba,
tothom s’alça i se’n va, neguitós, i la història segueix. A fora les sabates
esperen ordenades, com si fossin en un museu. A punt per ser identificades, com
si haguessin passat els anys. Fa fred, quan no duus sabates. Però és un bon
petit homenatge a les víctimes d’avui i d’ahir. Ens manté desperts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada