ASSALT A L'APOLO

Fa relativament poc que tenim notícies de la criatura i les expectatives que generava eren altes. No és per menys, tenir més de 10 músics (és difícil definir un nombre exacte) dalt l’escenari i que tot plegat no sembli una olla de grills no sembla cosa fàcil. Però la marca Aresté sempre és sinònim de garantia, cal donar-li un vot de confiança i amb Branca Santa no ha fallat. Una aposta molt diferent al què el músic de Flix ens té acostumats, però no per això decebedora, al contrari. Aquest cop, seguir-lo ens ha conduït en un nou món sonor on en comptes de despullar-se com en les seves composicions més introspectives té per costum, ara es vesteix amb mil capes. Es tracta d’un projecte coral on tothom té molt a dir-hi i les influències es barregen. L'experimentació balear (i és que la major part de músics són de les Illes) reapareix en majúscules després de l'adéu d'Antònia Font. Són molts, i ahir van demostrar que van sobrats de potència fent sonar per primer cop en terra ferma les seves Trompes d’assalt.

La cita era a l’Apolo 2 i emmarcada dins del festival Connexions, on sovint el volum va en contra de la bona acústica, què hi farem. Un escenari petit per tanta gentada en acció, 14 en total. Nervis davant els resultats de l’experiment. I una càlida acollida per part del públic assistent a l’estrena. Roger Pistola, l’altre impulsor de la trobada conjuntament amb l’ex-Very Pomelo Pep Garau (trompeta al nou grup, també), porta la veu cantant presentant les peces del disc que mica en mica van sonant en directe, creant paisatges de funk, rock, blues i de tantes altres pinzellades més al seu voltant. Alguns de més tranquils i plens de llum, altres més tenebrosos. Un Apunta amunt que bé podria cantar en Gerard Quintana a una continuació del Tothom ho sap, o un Ha fallat tot que demostra tot el contrari just al tancar el concert. En definitiva, un jazz que es transforma en potència un cop és dalt l’escenari, on l’encaix de tothom no dóna gaire marge a la improvisació però que fa brillar les habilitats de cadascú pràcticament per igual. Un relat complex on l’atenció que cal per no perdre’n el fil fa impossible l’avorriment.

No només són els músics que desenvolupen la seva activitat sinó que l’espectacle rep també el destacat suport visual de l’artista Joan Garau, que després d’un temps ja de companyia mútua, es podria dir que és la imatge dels treballs del flixanco. El disc La rosada, el llibre de poesies Catacumba umbilical i ara Trompes d’assalt s’inunden de fins colors i paisatges surrealistes de la mà dels collages de l’artista plàstic de les portades dels discs, i a les quals cal afegir les projeccions durant el directe del col·lectiu. L’estètica cuidadíssima s’agraeix molt perquè és sinònim de bon gust.

Sens dubte, Branca Santa pot donar per molt ja que les possibilitats són infinites. Els sons es barregen potenciant els solos de cada instrument passant de puntetes per sobre les lletres i esquivant també una sonoritat més a l’estil wall of sound, que també podria ser interessant. A veure què ens espera en el futur. Ara, però, tenim sobre la taula una proposta que costa de veure per les nostres terres, que trenca amb el què estem acostumats i que per tant val la pena dedicar-hi atenció ja que només per això ja és respectable. Els desitjo escenaris més grans, d’horitzons infinits, i que d’aquests assalts n’obtinguin grans botins.