El passat 14 de febrer la banda de hard rock anglesa The Darkness aterrava a la Sala Bikini. Després d'uns anys de treva i tornada amb gira com a teloners de Lady Gaga inclosa, la seva parada a Barcelona ha sigut ben celebrada pel variat públic que va ocupar la sala. L'omplien samarretes de Queen, Europe, Motörhead...
I Justin tornava, després de tot, amb energia. Si el rock és actitud, allò era rock'n'roll del bo. Pots dur ferros a les dents i no saber ballar però oferir un espectacle potentíssim, i això és el què cal fer un cop surts a l'escenari. Amb una atenció especial cap al públic que li feia perdonar el fet de no dir ni una sola paraula en català o castellà (ell mateix va dir que no en sabia), agafava allò que tenia a l'abast, com ara una càmera per utilitzar com a pua. Tot s'hi val. Així, una joveníssima assistent va acabar compartint escenari amb els músics, i el mateix cantant va baixar a tocar damunt les espatlles de qui li va fer donar una volta per tota la sala. Una manera de fer tan correcta com esbojarrada.
Un repertori per presentar disc nou, Last of our kind, que curiosament contenia quasi més cançons dels dos primers àlbums, Permission to land i One way ticket to hell... anb back, aquells que els van dur a la fama, sobretot per la famosa I believe in a thing called love. En aquesta gira, la potent veu de Justin s'uneix a l'escenari amb els instruments de Frankie Poullain, Dan Hawkins i Rufus Taylor, fill del bateria de Queen Roger Taylor. Un grup sens dubte de directe al qual s'ha de veure obligatòriament per poder sentir rock'n'roll, i més després de tantes pèrdues com hi ha hagut últimament. The Darkness, en contra del què el seu nom indica, aporta llum al gènere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada