DESEM-PARATS

Sóc al tren i, mentre escric, entre un punt i la frase següent, em permeto el luxe d’anar clavant llambregades a fora. Dic luxe perquè el paisatge que s’estén a banda i banda de les vies s’ho requereix. Camps i més camps, verds, curulls d’una vida que amb l’arribada del bon temps comença a despuntar. Entremig de tanta vida vegetal, poca d’humana. De tant en tant, s’albira a la llunyania un campanar envoltat de quatre o cinc teulades, a tot estirar, que li fan companyia. Una terra despoblada. Res més.

Em puc permetre escriure això alhora que viatjo en tren tot i que és un dia entre setmana i són les deu tocades del matí. Amb aquesta informació no és difícil d’imaginar quina és la meva situació a hores d’ara. Ara formo part del col·lectiu potser més grani amb més ànsies de créixer d’aquest país, el dels aturats. I no m’agrada que la persona que seu a un seient de la meva vora em miri i endevini que no tinc feina. Perquè potser ho farà incisivament i em sentiré qüestionada. Les comparacions són odioses. Cadascú té els seus objectius i els seus condicionants, i amb això és evident que no tots seguiríem la mateixa solució davant d’un mateix problema. I ser aturat no vol dir que no un no es mogui per deixar de ser-ho, mal que el mot no ajudi a casar ambdós conceptes.

Aquesta setmana les meves coneixences van portar les meves passes fins al bar del costat de la universitat. Ja no hi ha els companys de quan estudiàvem, tot i que faci poc que hem acabat de fer-ho. Quan m’adono d’això i penso, un per un, què se n’ha fet, no puc evitar una ganyota d'angúnia. No m’agrada. Són força els que han marxat. A Alemanya, la majoria. Alguns amb feina des d’aquí, els altres, més aventurers, se l’han buscat un cop allà. No tots s’han guanyat la vida de la mateixa manera, però tots han sabut trobar la manera de cobrar, de viure, que s’adequava a les seves necessitats. I qui emigra torna ple de pena, i això si és que torna. Dels que quedem aquí, uns miren bitllets d’avió i els altres estudiem l'idioma dels països amb més oportunitats, maneres, ambdues, més o menys simbòliques d’anar fent les maletes per si un dia ens cal tenir-les apunt.

Aquests pensaments, quan miro a través del vidre maltractat, em desconsolen. M'enarbora la fermesa amb la que malda el nen que proven d'arrencar de sa mare: jo no vull marxar. Això és casa meva. Potser perquè m’he passat la vida recorrent el territori de punta a punta, perquè l’he abastat amb la mirada, ara me l’estimo massa. Les muntanyes, sempre presents, al nord, em situen i em recorden que sóc a casa; són el capçal del llit, la meva àncora. Marxar significaria donar-ho tot per perdut, i malgrat no cregui en els que ens governen, sí que crec en les iniciatives de la gent. Jo crec que aquí s’hi poden fer coses, i no voldria dir que no ho he intentat. Si abans hi havia tant de moviment, perquè ara no? El món que m’hauria d’acollir, laboralment parlant, també és el que va acollir als meus avis. Ells de ben petits que treballaven en aquelles fàbriques que poblaven les ribes dels rius catalans, vivien a la colònia i tota la seva vida girava entorn de l’elevada producció tèxtil al país. Jo he tingut la immensa sort de conèixer el mateix món però a través d’una formació a la universitat i no d’hores i hores respirant borra i suportant el soroll dels telers, i a les fàbriques ara no hi ha lloc per a tothom. Ara tenim estudis de màster, o de doctorat, però no feina. Abans tenien massa anys d’experiència i una infància i adolescència no viscudes. No hem sabut trobar un terme mig.

Mentrestant aplico la creativitat constantment per no desesperar-me. No vull marxar (“Dolça Catalunya / pàtria del meu cor / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor.”), i no per una qüestió de patriotisme sinó d’ingenuïtat: encara me’n faig creus, d’on hem anat a parar. I hi ha maneres de què les coses funcionin, i tenim idees, gent formada i ganes de treballar. Als del meu país que fan política i es diuen nacionalistes, els dic que estan creant un país erm de talent i iniciatives. Que les baralles per les fronteres no deixen de ser això, baralles, i la gent, al final, l’únic que vol acaba sent allò que és mínim per a poder viure diàriament. El seu desemparament aclapara. En què creuen, ells? Jo crec en la feina ben feta. Així que no m’obligueu a marxar. Jo, em quedo.