DE GIRA PEDALANT: FUSTER I FONT

Ara farà just uns mesos que he recuperat la meva mountain bike i, després d’algunes revisions i simulacres, m’he posat a pedalar amb aquella entranyable i grinyolant andròmina. Des de fa pocs dies sospito que estic seguint inconscientment alguna moda que desconeixia. O això, o hauré de creure forçosament en la casualitat: darrerament he assistit a dos concerts i, lluny de no tenir aparentment cap connexió amb el meu nou passatemps, ambdós artistes, en Paul Fuster i Antònia Font, també pedalaven. L’Univers té aquestes coses.

El primer que em vaig trobar va ser en Paul, al petit oasi que és la Font del Balç, on ja va actuar fa aproximadament un any. Arriba amb la seva bicicleta, i malgrat els quilòmetres que duu a les cames, sempre té una paraula per a tothom. Està content d’anar amb una companya que desviï l’atenció d’aquells que van a veure’l, per a poder passar més desapercebut. Tot ell és una declaració de principis, i això queda reflectit en cada gest que fa i, en general, amb aquesta gira pedalada per tot el territori català. Sens dubte és tot un repte, essent l'acció homònima al títol del disc, encara que ell també s’ho agafa amb molta modèstia: encara que orgullós de la seva bicicleta, el fet de desplaçar-se amb ella és una cosa natural. Malgrat es queixi de les pujades, de moment ho està fent molt bé, i li desitjo totes les forces del món, ja que, deixant de banda la seva música (i no en parlo perquè ja ho he fet altres vegades), en Paul ens ha d’ensenyar moltes coses també com a persona.

Després d’haver gaudit amb el geni que es fa petit quan puja a l’escenari, demostrant tot el seu talent i nervi i sempre traient-hi importància, vaig fer rumb al directe d’un dels grups que creix un cop els amplificadors comencen a vibrar, un grup que comença ja a ser un clàssic. Unes bèsties més o menys tranquil·les, genials.

Poder sentir els Antònia Font és ja de per si motiu d’alegria, però fer-ho envoltats de la bella verdor primaverenca del Montseny, i sota la carpa del Crac, ja és un luxe imperdible. Els esqueia, aquell sostre de lona, un altre oasi, extraterrestre. Eren allà per presentar el seu nou disc Vostè és aquí, sota un impressionant decorat de circ i de bicicletes, pedalant en algunes ocasions i oferint també una bicicleta al públic per si algú s’atrevia a cremar algunes calories durant el concert. 

Però Vosté és aquí no és un treball normal, com tampoc ho són els seus autors. I els seus directes, mal de vegades segueixin fins i tot el mateix ordre de les pistes del CD al directe, no acostumen a deixar indiferent. En aquest cas aquest fet es feia evident al final de cada pista: malgrat haver escoltat Vostè és aquí mil vegades, no pot deixar de sobtar que un tema s’acabi en sec quan tothom n’agafa el ritme. Un disc que no deixa de ser com un collaret de perles: una sola peça formada per moltes petites joies. La veu d’en Pau creix dia a dia, i l’humor particular del grup apareix quan ell canta Polaris penjat del sostre de la carpa. La seva crítica desentesa també fa acte de presència durant els bisos, a Sospitosos. I el seu ordre metòdic durant la primera part del directe, comprenent tots els temes nous. En resum, uns estranys provocadors, que fan una delícia de música que a més, provoca sensacions. Gràcies.