Respires un aire que no té gust de res. Hom, acostumat a la reiterada acció, s'oblida d'assaborir-lo. De deixar-lo uns segons joguinejant entre la llengua i el paladar, movent-se en remolins que fan pessigolles abans que et penetri, t'ompli i el continguis. De vegades inspirem i no som més que purs recipents que actuem sense ser conscients de què significa. No sabem viure.
I tu, forçosament visionària, m'ho fas entendre entre línes. És llavors quan a mi m'atrapa la por de no saber com comportar-me. Em sorprèn el dubte sobre les meves accions, i no sé si llançar-me a l'aventura més folla mai concebuda o, per contra, cercar una inexistent bombolla protectora per a tancar-m'hi infinitament. Dubto mentre em dius que no vols ser gran, que les circumstàncies ja te n'han fet un bon simulacre.
No sabem viure. Un vitalista provoca en els que només en som aprenents una visceral sensació de despilfarrar temps i energia. Com si el nostre amor envers tot fos llançat per la borda, mal empleat. I tot allò perdut fútilment té resgust de fel, es despilfarra el seu pas pretèrit com a molles de pa, resseguint un camí que mai es podrà reconduïr per aplicar correctament, a al desesperada. Tots seiem, i els altres actuen en una tragicomèdia interpretada amb magistral determinació, mancada de la passivitat que faria d'un gran treball una obra funesta. Nosaltres no sabem viure i ells es desviuen per fer-ho bé.
Jo, de totes aquestes lànguides converses, n'he après una cosa: la vida és tan sols d'aquells que saben que la mort és. M'ho dius amb un posat sever perquè no és una redundància. No tens por, estàs fent les maletes per marxar de l'infern. Jo et crec. Crec en tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada