TOTS AQUESTS DOIS

La setmana passada vaig fer diverses descobertes en un breu espai cronològic. Per por de no cometre una exageració fruit de l'eufòria del moment no havia redactat sobre aquest fet, però com que tal eufòria encara roman continguda em veig obligada a fer-ho. Altrament, no seria justa.

Guillem d'Efak és un personatge verdaderament pintoresc. No sé perquè no té el ressò que altres cantautors del seu temps han arribat a assolir, quedant immerescudament dissolt entre veus més potents a nivell mediàtic. Tal vegada es deu a la seva personalitat jovial i despreocupada, difícilment conciliable amb la moral convencional. Potser perquè la manera de protestar de la gent de Ses Illes no és més que un cant dissimulat, més aviat detectable per la seva persistència que pel seu to. O potser la poca dedicació a un camp concret deguda la diversificació del seu talent innat en les diverses àrees que el vàren acollir, ja sigui la música, el teatre o la poesia.

Retractable de conducta, picaresc, seguint les passes del seu pare, però intensament entranyable i de vida dura però sempre feliç (que ja té mèrit!), el cantautor segueix el patró dels illencs. Sempre s'han manifestat catalans amb naturalitat, fins i tot despistadament, sense exagerades ànsies reivindicatives, en una hàbil forma d'arribar a tothom i evitar cap mena de censura. Ell no estava exempt d'aquesta generalització i sobrevisqué així els entrebancs de la dura postguerra. En l'espectacle, Pep Tosar és un fictici però totalment creïble d'Efak cantautor i monologuista, dotat d'una veu sorprenent i d'embadalidor discurs en el qual l'humor i l'emotivitat es complementen. Una delícia. "Tots aquests dois", l'espectacle del qual parlo, és una barreja entre documental, recital i teatre. L'actor canta i explica, entre detalls cinematogràfics, documents inèdits i testimonis de la vida del cantautor projectats en una pantalla que separa música i escenificació, dos móns que s'entortolliguen al llarg de tot l'espectacle. Un format plural al qual el gran públic no està gens acostumat. 

Tot plegat s'esdevé en un marc també curiós. Amagat en una entrada d'un fals cutre, el Círcol Maldà és una sala sòbriament barroca, bella i acollidora. Amb cadires enlloc de butaques i sense el típic escenari, és un d'aquests llocs d'aires bohemis que et fa creure que el teatre es pot esdevenir en el més inhòspit dels indrets, on menys te l'esperes, a l'estil del Fringe escocès. Una opció alternativa però no excempta de professionalitat que no m'agradaria haver de recordar amb nostàlgia d'aquí un temps: seria injust dir que ha de sobreviure, perquè es mereix més que això.

"Tots aquests dois", és a dir, d'Efak, Tosar i el Maldà, són la clara evidència que allò que, d'entrada, pot semblar petit, esdevé d'immensa i gratificant descoberta quan li pares l'esment que li pertoca.