ACLARINT CONCEPTES

Les quatre de la tarda. TV3. La Riera. Un personatge d'aquesta sèrie, entre moltes altres mentides, confessa que és diabètica. El seu entorn, que la coneix i sap que no és veritat, fa burla d'aquest fet. Qui s'ho pren seriosament, però, comet errors majúsculs en associar la insulina com a solució a una baixada de sucre o hipoglucèmia, quan el què cal en aquests casos és ínequivocament una cosa tant quotidana com és el sucre o, en el seu defecte, qualsevol aliment que en dugui. Lluny de la inclusió de temàtica alliçonadora que sovint es fa amb calçador dins d'aquest contingut televisiu, en aquest cas els guionistes es permeten una relliscada digna de rebatre.

La diabetis també és un tema recurrent en els telenotícies o a qualsevol altre format divulgatiu que tracti sobre l'alimentació desequilibrada d'una manera superficial. En aquests espais, més que informar es desinforma quan es parla de la diabetis associada a l'obesitat. No tots els diabètics són obesos ja que no tots pateixen la mateixa patologia: la diabetis tipus 1 és genètica i per tant no és provocada pels mals hàbits alimentaris. Per contra, la tipus II sí que es pot adquirir abusant de dolços i hidrats de carboni. Però la tendència és a mostrar-nos imatges relacionades amb el segon cas quan es parla de la família en general, creant un vincle certament desafortunat. Mai ens parlen de diabètics tipus I que com s'escau duen una vida completament normal i, ves quines coses, a més són ídols de masses. Woody Allen, Halle Berry. Siusplau, visualitzeu-vos a partir d'ara com a exemples d'aquest cas.

Aquesta informació indueix a errors a qui el tema no el toca d'aprop i per tant no necessàriament coneix aquests matisos. Així, la ignorància general és justificable per bé que la que professen els mitjans de comunicació és condemnable. Davant temes seriosos com és la salut s'ha de ser especialment rigurós, ja que, i fent ús de sensacionalismes per combatre les mentides, una mala informació adquirida com a certa pot induïr a catàstrofes. No s'ha de permetre la creació d'ambients hostils perquè sí.

Si m'envalentono a fer correcions és perque em sento amb drets per fer-les. La diabetis i jo som velles conegudes. Potser pateixo una mena de síndrome d'Estocolm vers ella que m'impedeix professar-ne grans animadversions, perquè de manera ràpida només se m'acut definir-la com una tediosa obligació de portar una vida sana. Per això, i perquè fins ara no m'ha privat mai de res, la considero més aviat un tret característic de la persona que la pateix (fins i tot beneficiós en molts casos) que no pas una malaltia, paraula amb unes connotacions no aplicables al dia a dia d'una persona amb diabetis. Només és un viure una mica al límit, com una droga que un no tria prendre.

Davant aquests petits defectes personals, i encomanant el positivisme d'altres sèries que no siguin les maldestrament fetes a casa, recordo el "Don't tell me what I can't do" d'en John Locke, a Lost. M'agradaria que les veus potents de casa també llançessin aquest tipus de missatges en comptes d'informar correctament i mostrar-se caritatius un dia a l'any per, després d'una feina ben feta, abocar-la durant els 364 dies restants per la borda.