SOBRE LES VAGUES D'ESTUDIANTS, LES RAONS DEFENSABLES I ELS DIES PERDUTS

Dijous arribava a peu a la Universitat Autònoma de Barcelona. La majoria dels accessos al recinte estaven bloquejats, i una de les úniques solucions per accedir-hi (els trens no paraven a la universitat per petició dels manifestants) era estacionar el vehicle a un punt proper i seguir caminant. El motiu: la vaga de 48 hores convocada pels estudiants. Així doncs, els meus companys d'estudi em brindaren un tranquil passeig matinal cap a la feina, uns instants que, si més no, vàren servir per analitzar in situ el què estava passant.

El dia anterior fou igual. Vaga i accessos tallats. Les assamblees d'estudiants de la UAB justifiquen una vaga de dos dies com un pas necessari cap a una futura vaga indefinida, si mai cal. I, mentrestant, enlloc d'informar forcen al personal a seguir les seves protestes bloquejant el trànsit.

Per altra banda, la informació donada pels mitjans el dia anterior dividia les estadístiques de seguiment de la protesta en Facultats i, encara d'una manera més generalitzadora, entre estudiants de Ciències i estudiants de Lletres. Quan diuen que les incidències han estat majors en facultats com les de Dret, Geografia i Història, etc. donen a entendre un major descontentament per part d'aquests sectors vers la política que s'està duent a terme en el sector de l'enseyament que no pas la que podrien tenir els alumnes de disciplines científiques.

Creure això seria un greu error. En primer lloc, perquè els estudiants de Ciències també patim un augment en l'import de la nostra matrícula com qualsevol altre estudiant, que ens afecta directament la butxaca. En segon lloc, perquè els diners destinats pel Govern a tasques d'investigació són cada cop menys, la qual cosa fa que estudiar qualsevol disciplina científica comporti un sobreesforç de motivació davant un panorama que es mostra ara per ara certament desolador. Parlant d'ocupació, també tenim a dir-hi: podríem exposar llargament com ens afecten les retallades en els sous i en els llocs de treball a la mateixa universitat. I, per últim, per menys urgent però no per menys bàsic, cal també remarcar que informar-se amb aquestes estadístiques i quedar-se tant tranquil és admetre un model d'educació vigent a l'Estat i obsolet a la resta d'Europa.

Parlar dels estudiants de Ciències i els de Lletres és habitual en el nostre context diari. Però aquest model educacional nega a la persona una part de coneixement que no adquirirà durant els seus estudis universitaris. Fora d'aquí, són molts els països que incorporen assignatures de Filosofia en les carreres d'Enginyeria, per exemple. I no, no tracten de fer més savis els seus alumnes omplint-los el cap amb foteses que mai faran servir. No: es tracta, simplement, de formar enginyers més bons. Ja que volem fer tants canvis, no ens podríem plantejar també què estem fent, fomentant aquestes distincions de caire quasi racista?

Mentrestant m'anava atansant a la meva Facultat, sentint ràbia per haver-hi d'arribar a peu i patint perquè ningú em privés el pas de nou. Jo també recolzo, sinó totes, la majoria de les teories dels que protestaven. Però no podia sumar-me a la vaga. La constància i rigor que requereix el dia a dia científic (i d'aquí els resultats de les estadístiques) m'obligava a treballar i a no manifestar el meu rebuig en una protesta de dubtosa efectivitat. De fet, mentre caminava, trobava encara acumulacions de sal en algunes rampes, recordatoris encara presents d'aquelles grans nevades que va fer el mes passat i que de ben segur tots recordeu. Quants dies llençats en va, en els que el país no avança, i s'adorm...