Estic preocupada. Cada dia que passa obtinc noves proves per sostentar la teoria que no tothom qui creu parlar català ho fa realment. Cada dia que passa hi ha més i més individus obstinats en parlar una nova pseudollengua que emmalalteix la original, fent que la seva salut empitjori d'una manera qui sap si irrecuperable.
No parlo amb el puritanisme propi del més nostàlgic dels filòlegs, sinó més aviat amb un descoratjador desànim al veure que aquesta malura infecta s'apodera de tots els sectors possibles, a mode de plaga. Siguem clars, una servidora ni s'esgarrifa ni vol en cap cas que un català verdeguerià s'apoderi de les converses disteses i amistoses rutinàries, les típiques converses de cafè, desplaçant la col·loquialitat que la pròpia situació requereix. Però sí que hauríem de parar esment en l'abús d'un destacat i ingest nombre de barbarismes innecessaris.
Avui en dia, quan les relacions que establim amb l'entorn es fan majoritàriament via escrita, és fàcil trobar mil i un exemples d'aquest problema: no parem gens d'esment en com diem les coses. Generalment escrivim tal com raja missatge rere missatge, tots impregnats d'un abundant mal ús del català. Ens hi hem acostumat i ja no ens fa mal d'ulls escriure un "lo", un "algo", un "bueno" o un "pues" per abreujar el nostre text. De la mateixa manera, parlem de "tendes" i "bocates" amb total naturalitat. I si seguint aquest mesquí comportament fruit només del despreci, del simple no fixar-s'hi, estiguessim cometent un assassinat? Parlar amb els avis evidencia que amb els anys moren paraules. Però, de seguir així, com parlaran els nostres néts?
Però no tota la culpa és nostra i solament nostra, dels que hem estat
educats en una llengua que després ens és impossible d'emprar correctament. Hi
ha tota una munió de gent que no només l'hauria d'emprar correctament
per decència sinó que fer-ho hauria de formar part del seu deure. Per començar, és lamentable comprovar que sovint el nacionalisme i la manca d'una dicció adequada conflueixen sense cap mena d'incomoditat en la mateixa persona. També, a tall d'exemple, podem rememorar el nostre parodiat expresident, el Molt Honorable Sr. José Montilla, que no brillava precisament ni pel seu lèxic ni per la seva retòrica. No obstant, no cal mirar enrere per trobar pluralitat d'exemples d'aquest cas: situats en el govern actual, és suficient escoltar uns minuts la nostra estimada Alícia per quedar estabornits amb un dels seus habituals (ai las, i quina persistència!) "Tenim que...", etzibats a tort i a dret amb, qui sap, més o menys mala intenció.
Qui sap, remarco, potser la dreta, perfectament conscient de la funció vertebradora que la llengua té en el nostre petit país, ha ordit secretament un pla per aconseguir per fi extingir-la, i ho fa des de dins, sense aixecar sospites. Si fos així, tindríen, sense saber-ho, com a principals companys en la conxorxa els mitjans de comunicació autonòmics, que sembla que hagin apostat també per una mena d'autodestrucció. Sí, la ràdio i la televisió públiques, un bé que ara per ara als habitants nacionalistes de les espanyes no hauria pas de generar gota de preocupació. Allà s'hi arriben a dir autèntiques atrocitats. Sí, la TV3, model de català estàndard. Els mateixos.
De fet, potser no cal preocupar-se per si parlem correctament el català o no, quan enllà hi ha qui no el considera vàlid per la educació. Però no ho puc evitar. A part de tots aquests estira-i-arronsa que no presagien res de bo, també em preocupa pensar que els barbarismes parasitaris puguin conformar realment un afegit problema seriós, una invasió subtil però incontrolada que ens arreplegui desprevinguts quan ens adonem dels danys. Malgrat polítics, periodistes i tota la resta de ciutadans que llegim, pensem i escoltem en català féssim un ús correcte del propi llenguatge, potser l'esforç seria en va. Potser no som un país normal. Potser no ho sóm perquè encara no ens hem preguntat obertament perquè Messi no parla català.
No parlo amb el puritanisme propi del més nostàlgic dels filòlegs, sinó més aviat amb un descoratjador desànim al veure que aquesta malura infecta s'apodera de tots els sectors possibles, a mode de plaga. Siguem clars, una servidora ni s'esgarrifa ni vol en cap cas que un català verdeguerià s'apoderi de les converses disteses i amistoses rutinàries, les típiques converses de cafè, desplaçant la col·loquialitat que la pròpia situació requereix. Però sí que hauríem de parar esment en l'abús d'un destacat i ingest nombre de barbarismes innecessaris.
Avui en dia, quan les relacions que establim amb l'entorn es fan majoritàriament via escrita, és fàcil trobar mil i un exemples d'aquest problema: no parem gens d'esment en com diem les coses. Generalment escrivim tal com raja missatge rere missatge, tots impregnats d'un abundant mal ús del català. Ens hi hem acostumat i ja no ens fa mal d'ulls escriure un "lo", un "algo", un "bueno" o un "pues" per abreujar el nostre text. De la mateixa manera, parlem de "tendes" i "bocates" amb total naturalitat. I si seguint aquest mesquí comportament fruit només del despreci, del simple no fixar-s'hi, estiguessim cometent un assassinat? Parlar amb els avis evidencia que amb els anys moren paraules. Però, de seguir així, com parlaran els nostres néts?
Qui sap, remarco, potser la dreta, perfectament conscient de la funció vertebradora que la llengua té en el nostre petit país, ha ordit secretament un pla per aconseguir per fi extingir-la, i ho fa des de dins, sense aixecar sospites. Si fos així, tindríen, sense saber-ho, com a principals companys en la conxorxa els mitjans de comunicació autonòmics, que sembla que hagin apostat també per una mena d'autodestrucció. Sí, la ràdio i la televisió públiques, un bé que ara per ara als habitants nacionalistes de les espanyes no hauria pas de generar gota de preocupació. Allà s'hi arriben a dir autèntiques atrocitats. Sí, la TV3, model de català estàndard. Els mateixos.
De fet, potser no cal preocupar-se per si parlem correctament el català o no, quan enllà hi ha qui no el considera vàlid per la educació. Però no ho puc evitar. A part de tots aquests estira-i-arronsa que no presagien res de bo, també em preocupa pensar que els barbarismes parasitaris puguin conformar realment un afegit problema seriós, una invasió subtil però incontrolada que ens arreplegui desprevinguts quan ens adonem dels danys. Malgrat polítics, periodistes i tota la resta de ciutadans que llegim, pensem i escoltem en català féssim un ús correcte del propi llenguatge, potser l'esforç seria en va. Potser no som un país normal. Potser no ho sóm perquè encara no ens hem preguntat obertament perquè Messi no parla català.
2 comentaris:
M’assombro del que esta passant. Es boxornòs. Em de posar freno i fer fora a tant gamberro y bitxo embrutejant el Catala, que s’envagint a un altre puesto! No els volem aquí!
Em de tenir menus reparos i dir les coses com son de tots els modos possibles envès de quedar-nos callats davant tanta torpesa.
A tots aquestos que posen en apuro la nostra llengua se'ls veu el plumero. Sé bé que en aquest enredo estan incluits els medios de comunicació, creeix-me, se un rato de lo que em parlo.
Prou de posar tiritas! Atornillem d’una vegada el nostre Idioma!
Espero que aquesta hassanya arribi a bon port i traiem alguna ganancia d'aquesta garrafal falta de respecte a aquesta nostra llengua.
No voldria sortir amb un antifaç a cremar televisions pero apenes m’ aguanto!
Sento aquest estallit... però es que es de jusgat de guardia, estic al borde de la desesperació!
ESTEM FARTS DE TANTO LIO!
NO VOLEM EL SEU CATALÀ MANXAT!
Vale, vale, veig que as pillat la moraleja. No sentis l'estallit, tot lo contrari: es un gustassu llegir rajades com la teva y veure que la causa es defendible. Veritablemen tenim que ficari més esfors entre tots, que som mol torpes i uns pájarus. De ninguna manera podem fe aixòs al Catala o pillarem una depressio com un templo. Ambsense aturador!
Publica un comentari a l'entrada