Obro els ulls i, sense imaginar-m'ho, em trobo de sobte enmig d'un paisatge lunar. M'envolten monticles punxeguts amb camins circumvalatoris que duen a algun cim. Geometries d'una matemàtica exacta, cúmul de nombres auris.
Nebuloses de punts logarítmicament ordenats, disposats en un terreny pulcre on tot camí està marcat, de pèrdues impossibles.
Tot blanc, centíficament immaculat. I una cara fosca.
Tot blanc, centíficament immaculat. I una cara fosca.
I, al cap d'una estona, naturalment: s'ha acabat el bròquil. Prenc perspectiva, que també va bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada