diumenge, 22 de gener de 2012

CANIGÓ


D'entrada, que et llegeixin una de les grans obres que ens ha donat el país, sense haver de fer cap més esforç que el propi de tancar els ulls i concentrar-se en la fluència de cada mot, enllà dels llavis del rapsode, és de per sí un privilegi. Si la veu que el recita és, ni més ni menys, que la veu portentosa de Lluís Soler, podem parlar ja d'un plaer exquisit.

L'adaptació del Canigó verdeguerià de la mà d'Antonio Calvo és recomanable principalment per tots els romàntics. Amb una escenografia sorprenentment inexistent, ens centrem obligatòriament en els sons, essent l'oïda la protagonista principal del muntatge. I els versos, convenientment dramatitzats, són interpretats d'una manera que embadaleix: melosos els uns, durs els altres, cantats alguns. El text es presenta còpia de l'original però abreujat: no és supèrflua una prèvia coneixença del poema íntegre per seguir el tempo àlgid de l'espectacle.

La música, per bé que sincopada al llarg del recital poètic, apareix indiscutiblement lligada al text quan aquest precisa d'un suport que ajudi a l'espectador a contextualitzar-se en el marc tràgic de la llegenda. Eduard Iniesta vesteix el poema en veu baixa però potent, amb precisió i domini dels instruments, sense fer abús de cap arpegi i causant una atmosfera crua i misteriosa. En voldries més, però la que hi ha és la justa per mantenir-se en el vital segon pla que li pertoca per no desequilibrar els mots.

Aparcar la quotidianitat per alleugerir l'existència en una deu de gestes èpiques. Somniar, per uns instants, que no hi ha congestes sinó mantells d'ermini sobre les carenes. Redescobrir passions que han quedat obsoletes en les nostres vides frívoles. Una delícia recomanable. I l'ai al cor: d'haver sabut d'antuvi que la tirallonga de versos era recitada de memòria, m'ho penso dues vegades. Quina impressió. M'agenollo davant l'actor. Llarga vida a la memòria. Llarga vida a Mossèn Cinto.